Tot just acabar l’entrevista, el Gerard Sesé (Barcelona, 1986) ens ensenya bona part del que ens ha estat explicant durant la conversa. Ho fa en el Home Studio que té a casa seva, on hem fet l’entrevista, i que és més aviat petit. L’habitació és quadrada, de no més de 10 metres quadrats, i l’omplen un piano, un micròfon, un escriptori amb un monitor, un petit sofà, un armari amb una maleta a sobre per contrarrestar l’eco, i mitja dotzena de plaques insonoritzadores a la paret. En Gerard ens ha deixat entrar al seu racó més íntim, allà on crea i treballa, i per rematar-ho ens ha obsequiat amb petites dosis del seu art musical. Ens ensenya maquetes de cançons seves, toca al piano, i ens mostra els programes amb què converteix simples melodies en veritables bandes sonores. Una multitud de registres que evidencien que és un artista polifacètic.

A la biografia de la teva pàgina web hi posa que ets cantautor, showman, pianista, arreglista, actor, speaker, monologuista, teatreterapeuta, clown professional, productor musical i compositor de músiques per a videojocs. Com es pot ser tantes coses a la vegada?

Faig moltes coses per poder sobreviure. Com que no sóc especialista en una cosa concreta m’he fet subespecialista de moltes coses per poder tocar molts pals i poder sobreviure. Perquè en el món de l’art hi ha tanta competència i és tan difícil que si no t’espaviles una mica potser no podràs tirar endavant. Sóc redactor d’un diari, he fet música molt temps, m’agrada actuar i fer el burro, i sóc politòleg.

Sembla que t’infravaloris. Una mica bo en alguna cosa sí que deus ser, no?

Tens tota la raó. M’infravaloro. És cert. I ho faig d’una forma una mica conscient perquè quan era adolescent i vaig començar en el món de la música era totalment el contrari, i me’n penedeixo. I ho dic així de clar. Jo escolto algunes entrevistes meves amb 18 o 19 anys, quan vaig treure les meves primeres maquetes, i ostres, m’ho creia molt. Pensava que la meva música era la repera i que jo era molt bo. Suposo que després de 10 anys fent música, veure la realitat, que és molt més difícil, que hi ha gent molt bona... Em fa cosa dir que jo sóc el millor, perquè no és veritat. Llavors sí que és veritat que m’infravaloro una mica, i m’ho diu molta gent però per altra banda penso que estic allà i ho intento.

Suposo que de totes les coses que fas, n’hi ha alguna amb la que t’identifiques més, no? I endevino quina pot ser...

És una bona pregunta. Clar, músic? Què és ser músic? És músic aquell que agafa una guitarra i no té ni idea del que fa, s’aprèn unes posicions, i hi posa una melodia? Potser no en té ni idea. Clar, això no passa amb la metal·lúrgia, per exemple. Però la música ho permet perquè hi ha molts elements emocionals que s’escapen d’una ciència. Per tant, músic què és? Si em preguntes si soc un bon intèrpret, jo et diria que no. Si soc un músic compositor i arreglista, llavors, sí. Si em preguntes si soc un músic comercial, doncs potser no. Depèn molt del que delimitem com a música. La música és la meva gran passió, estic a un nivell molt professional, però encara no en visc. I és molt difícil. També és veritat que com que tinc altres facetes que em permeten complementar-ho no m’ho prenc com una mena de trauma. Per tant, sí, la música seria la primera. Però fer espectacle i fer de showman també m’agrada molt. I de fet, en els meus concerts ho mesclo. Són més aviat petits espectacles i no concerts.

Tens 30 anys i en portes molts en tot plegat, des dels 17. Per tant, ets jove, però ja fa molts anys que vas començar...

Això a vegades em fa por dir-ho, perquè portant tants anys la meva música potser hauria d’haver arribat una mica més lluny, i no ho he aconseguit. La gent normalment es fa un Home Studio, fa música i quan té alguna cosa feta se’n va a un estudi. Jo ho vaig fer al revés. Quan no tenia els mitjans ni la independència per poder-ho fer anava a estudis de gravació i ho feia allà, i em gastava molts diners. En l’últim disc d’estudi que vaig fer, amb el que em vaig gastar molts diners, no només no es van vendre moltes còpies sinó que quan el vaig intentar moure, a iCat FM em van dir que era massa comercial, i a Flaix FM em van dir que era massa poc comercial. Llavors, hi havia dues opcions, o soc un artista incomprès, que m’agradaria pensar això, o la meva música és una merda. A partir d’aquí vaig decidir que no em gastaria tant la pasta, i que em faria un petit Home Studio. I sí, són molts anys i ho faig perquè m’agrada molt.

Segurament, tots aquests anys també et permeten tenir la maduresa que comentaves abans.

Sí, sí. Diuen que de les hòsties se n’aprèn. Quan vaig fer el disc Sota la dutxa, a l’estudi, pensava que tindria molt més ressò, i a partir d’aquell moment, que va ser el canvi de xip, vaig començar a relativitzar-ho tot. Ni era tan greu que no tingués èxit, ni soc tan dolent. I crec que m’està anant millor. Estic més tranquil. A qui li agradi la meva música perfecte i a qui no, doncs, no passa res.

Suposo que també és complicat assimilar tot el que et passa, tan bo com dolent, quan s’és tant jove?

Sí. De fet, el premi Carles Sabater que vaig guanyar amb només 20 anys, i altres reconeixements que vaig rebre, van ser petites perles que em van ajudar a continuar perquè les cançons que feia, jo les utilitzava per desfogar-me. El piano era el meu psicòleg. Si no hagués rebut cert reconeixement, hauria quedat en teràpia i prou. I després, doncs mira, semblava molt prometedor i s’ha quedat pràcticament igual.

Una de les teves grans particularitats és el teu sistema de distribució. Publiques de franc i amb streaming tota la teva discografia. Com se’t va acudir la idea?

Se’m va acudir arran del desengany de la publicació del CD Sota la dutxa, que no es va vendre i amb el que em vaig gastar molts diners. Llavors, vaig pensar “Quina llàstima. Prefereixo que la gent ho escolti gratis a què no ho escolti”. Vaig pervertir la idea. Encara que potser molts artistes es puguin enfadar i dir-me: “Això és música i ho has de fer pagar. És la teva feina”. I és veritat. Però com que encara no tinc ni tenia un nom prou conegut perquè la gent estigués disposada a pagar 15 o 20 euros per escoltar-me vaig pensar que ho havia de fer fàcil. “Necessites un període en què la gent t’escolti, i si els hi agrades, ja vindran als concerts”. Si hi ha una barrera d’un preu i això suposa que la gent no t’escolti elimina-la. I llavors, vaig decidir posar-ho tot absolutament gratuït a la web. I va ser molt fort, perquè el següent disc després de Sota la dutxa, Ajuda’m a canviar el món, en els dos primers mesos va tenir 2.000 i pico descàrregues, i en mig any en va tenir més de 4.000, que per mi era moltíssim.

Al final, però, tot el temps i l’esforç que fas acaba no tenint cap recompensa econòmica.

No la té, perquè jo encara ara tinc clar que la meva opció és que la gent em segueixi escoltant i que si algun dia faig un concert, vinguin. Per tant, la meva recompensa no és econòmica, i ara això semblarà un tòpic, però si algú em ve i em diu que ha escoltat el meu CD i li ha agradat, i la cançó x l’ha fet plorar, ostres, doncs, haurà valgut la pena. Evidentment, els artistes tenen dues maneres d’entendre el seu art. Els que ho viuen com una cosa introspectiva, que es desfoguen i que després ho guarden en un calaix perquè són poc inclinats a ensenyar-ho, i els que fan art perquè agradi a la gent. Normalment aquesta és la més majoritària. És directament proporcional la realització personal que tu sents, al nombre de persones que els hi agrada. Per tant, aquí està saber intentar arribar el màxim número de gent, i en el meu cas encara significa oferir la música gratuïta.

Encara, vol dir que si la cosa anés a més, ho canviaries? O és un sistema que forma part del teu projecte i de la teva marca?

És una bona pregunta. Segurament si el projecte creixés i hi hagués una discogràfica pel mig, s’hauria de vendre la música. Però, cada vegada veig més que si em vaig fent un nom serà en el teatre musical perquè cada vegada més gent em coneix pels musicals que he anat fent. O pel món del videojoc. Però, no sé que passarà. Potser tota la vida faré la música aquí, al Home Studio i penjaré les cançons gratuïtes a la xarxa. I si això fa que als concerts hi vagi més gent, millor. Jo amb això em dono per satisfet.

A banda de la idea en si, entenc que el teu projecte també posa de manifest les grans dificultats que teniu els músics per poder tirar endavant la vostra feina.

Especialment al sud d’Europa. És molt difícil. Primer, pel 21% d’IVA, que et destrossa; i segon, per poder facturar t’has de fer o autònom o companyia, i no és senzill: taxes, quotes, etc. O sinó contractar una gestoria que et facturi, però que es queda una comissió. I costa molt. I a més a més, tenim el problema que la gent pensa que anar al teatre s’hi ha d’anar una o dues vegades l’any i ja es compleix. I no. Hauria de ser molt més habitual. Jo firmaria que la gent d’aquest país anés sis vegades l’any al teatre. No hi ha cultura d’anar-hi. I això passa igual amb la música. Hi ha un circuit molt més alternatiu que no té visibilitat i que té un gran nivell. I és una llàstima. També perquè pel país petitet que som hauria de ser molt més accessible per la gent. Però també hi ha un monopoli de la publicitat de l’oci.

Què vols dir?

Qui publicita l’oci a Catalunya és TV3 i si surts a TV3, ompliràs el teatre, i si no hi surts, és impossible que omplis un teatre. I això és així. Si t’entrevisten a Els Matins, a Divendres i et fan una mini peça als Telenotícies, tens moltes més possibilitats que la gent et conegui. Perquè hi ha un monopoli de la publicitat. De grans masses. Especialment amb la música en català i el teatre en català. Perquè TV3 és el perfil perfecte, és el target de la gent que consumeix aquest tipus de coses. Si tu hi surts, ompliràs. Hi ha un embut. Som molts que fem coses molt bones, però si no passes per l’embut... I el filtre el decideixen uns pocs. És molt difícil que tinguis possibilitats.

Quines alternatives hi ha al respecte?

S’ha d’acabar amb el monopoli. Com? Internet és una gran opció. El problema d’Internet és que al contrari de l’embut, és una cascada i t’acabes perdent. Són els dos extrems. En un lloc costa molt entrar-hi però si hi passes, et veurà tothom, i en l’altre, com que hi pot passar tothom no et veu ningú.

Al cap i a la fi, tenint en compte el que dius, qui aconsegueix passar per l’embut és com si rebés una subvenció.

No m’atreviria a dir-ho tant clar. Sobretot separant el que és TV3, que és una Televisió Pública. Després hi ha un altre tema, que és que tu mires Divendres i veus que estan presentant un llibre en castellà d’un escriptor que no associaries mai a TV3. Què passa? Doncs, que hi ha una gran editorial al darrere que hi ha posat molts diners. Llavors, fa el tour: Rac1, Els Matins, Catalunya Ràdio, Divendres i el Cuní. Per què? Perquè hi ha un grup darrere que hi posa pasta. Per una banda segur que hi ha grans editorials que tenen convenis i tractes amb els mitjans pels quals porten els llibres aquí i allà, i d’altra banda, crec que s’ha volgut promocionar un tipus de música molt similar. O potser és el que realment agrada. Els Amics de les Arts, Manel, Mishima, etc. Són molt semblants. I sembla que tot el que surt d’aquí és més underground. Ara, es pensaran que estic rebotat perquè no surto a TV3... (riu).

Si et sembla bé, abans d’acabar, canviem una mica de tema. Anteriorment, comentaves que ets politòleg. Com vas decidir estudiar una disciplina tan diferent del món al qual et dediques?

Jo volia estudiar Periodisme, però com que no em va arribar la nota per unes dècimes, vaig acabar entrant a Polítiques. I estic molt content que fos així. Perquè sí que és veritat que hi ha unes dinàmiques periodístiques que són molt interessants, formats, etc. Però hi ha molts països en què la carrera de Periodisme no existeix o és un afegit a una altra carrera de lletres. Perquè en el fons el periodisme és una professió molt vocacional. Llavors, ara mateix, puc exercir més o menys de periodista. Estic de redactor d’un diari, purament polític, d’aquí que la meva carrera m’hagi servit. Per tant, estic molt content perquè realment vaig fer una carrera que em va aportar coses molt diferents que mai m’hagués imaginat si hagués fet periodisme. Em va obrir un món que em va agradar molt.

La música t’ha permès tenir una plataforma per canalitzar la teva ideologia i el teu pensament polític? Vas fer la cançó de la via catalana, la de la consulta del 9N...

Sí. Hi havia gent que em deia: “Ostres, te n’aprofites”. No, no. Jo sóc independentista declarat. Des de sempre ho he estat, d’ençà que tinc ús de raó. Fins i tot quan no estava de moda. La música té un component que m’agrada molt, quan parlem de política, i és l’emocional. A vegades un polític pot estar una hora parlant i avorrir-te. Però aquell mateix missatge, que es pot resumir en una frase, la música té el poder d’agafar-lo i fer-lo arribar molt més enllà. I vaig creure, sobretot quan el procés començava, que podia aportar un granet de sorra cantant cançons a favor de la independència, i que gent a qui potser no li hagués arribat aquell missatge si l’hagués dit un paio parlant davant d’un faristol, el rebés per les meves cançons.

Al final, però, és simplificar molt el missatge, no? El que realment necessita escoltar la persona és el missatge complet. És a dir, entenc que pot servir com a preàmbul, però ja està.

Sí. Pot servir com a porta. Algú no votarà sí al referèndum perquè hagi escoltat la cançó. Però potser, sobretot en aquell moment, fa tres, quatre i cinc anys, gent que passava del tema, potser pensava: “Ostres, la cançó m’ha agradat. Vaig a buscar-ho, preguntaré, etc.”. O, aquella cançó acompanyava unes imatges, o aquella cançó es convertia en l’himne d’una marxa, etc. És potenciar el missatge, que després tens mil canals per ampliar.

Ara sí, per acabar, et demano que em diguis una paraula.

Me n’han vingut moltes al cap. Suposo que la primera hauria de ser la bona, no? La primera que m’ha sortit, però perquè he tirat de tòpic és amor. I la segona paraula que m’ha vingut al cap és esternocleidomastoideo, perquè és una broma d’un dels musicals que he fet, en què el gegant de la Núria Feliu era un robot i per activar-lo havies de dir aquesta paraula, i era molt graciós. Però la definitiva és música. Jo crec que ja s’entén el perquè.

Text: Pau Franch

Fotografies: Albert Gomis