En Francesc Serés (Saidí, 1972) parla ràpid, gesticula, riu, s’exalta. Fa broma amb la seva foto de portada a Twitter, respon alguns trolls indignats amb un article seu sobre Lleida, fa un repàs a la pissarra de Faber. Encara no són les deu del matí, i és d’aquelles persones que no sembla que puguin tenir mai son. Més enllà de la seva energia, la seva trajectòria literària – Premi Nacional de Literatura de la Generalitat, Premi Ciutat de Barcelona, Premi de la Crítica Serra d’Or – és especialment valuosa per la seva immersió en el camp de la no ficció. El seu últim llibre, La pell de la frontera és un recull deliciós d’històries íntimes que expliquen el fenomen de la immigració al Segrià i el Baix Cinca, amb un prisma humà que narra un moviment global. Ara també dinamitza i coordina Faber, un espai d’intercanvi de talent al cor de la Garrotxa emplaçat a l’Hotel Riu Fluvià d’Olot, tasca que compagina amb els seus articles setmanals a El País. A Faber ens fa d’amfitrió agraït i ens rep al seu despatx amb vistes al jardí que està dominat per dues enormes pissarres que tracen el destí a llarg plaç d’aquest projecte.

En què consisteix el projecte Faber?

La raó de ser és crear un espai on el talent de diferents persones que es presenten a través de diferents projectes pugui interactuar. I que aquest talent acabi fent un retorn a la comunitat que l’acull, en aquest cas Olot i a l’engròs Catalunya. Les persones que venen aquí a treballar tenen un espai de molta concentració, els molestem molt poc però els demanem que es facin una sèrie d’activitat sobre el seu propi tema. La seva especialitat, que no calgui ni que s’ho preparin, i que puguem traslladar-lo a les escoles, els instituts, les escoles de formació professional, les institucions... De moment hi ha molt talent internacional, perquè el 75% de la gent és de fora, i això és bo, perquè volem ajuntar el talent de fora amb el propi.

Creus que al final es podrà teixir una xarxa al voltant de tot això?

Sí, sí. És una d’aquelles coses que les has de planificar sense tenir-les massa planificades, cal una certa obertura de mires. El retorn d’aquests projectes no sol ser quantificable, però ha de ser quantificable. Cal explicar la repercussió d’aquest espai amb la resta d’espais, com interactuem, quins actes concrets hem fet, com hi hem treballat. Volem una xarxa constant d’interacció, i generar una sèrie de vincles afectius entre la gent que arriba i la gent de la comunitat. I no cal res extraordinari, l’altre dia una traductora va anar a un institut i aquells nois mai n’havien conegut cap. Tot redunda en benefici de la comunitat.

Quina ha estat l’espurna que ha fet néixer tot això?

L’espurna no és meva, com tot, això és un treball en equip. Jo tenia la idea de com es podia fer això, però la idea va ser del Josep Berga, el regidor de cultura, que va impulsar l’engruna que s’ha acabat convertint en Faber. Jo no tinc capacitat executiva, qui ha tingut l’empenta administrativa i legislativa ha estat el regidor de cultura. I m’està bé dir-ho, és la política l’encarregada d’executar aquestes coses i és la política el lloc on cal gestar iniciatives com aquesta.

Estem situats en l’espai, anem a situar-nos en el temps. Guanya Trump, pot guanyar Le Pen, Europa dona l’esquena als refugiats que escapen dels grans conflictes... Tu has treballat molt les migracions a llibres com La pell de la frontera. El món sap afrontar les migracions massives?

No sé si les ha sabut enfrontar mai. Jo soc bastant positiu, m’agrada pensar que hi ha un progrés. Soc un modern, què hi farem! Crec en la il·lustració, en la raó i en el progrés malgrat sé que aquest camí està ple de monstres i de moments monstruosos. Però crec que anem a millor, tot i que ens anem trobant entrebancs com els moviments migratoris. Sé que pot sonar naïf dir això ara eh, però penso que això és una oportunitat. Jo no m’imagino cap de les meves ciutats – Olot, Saidí, Lleida, Barcelona – sense immigració. No les vull sense immigració, i crec que poca gent, si pogués, faria desaparèixer els immigrants que han arribat aquí els darrers anys. Aquesta gent aporta la supervivència, experiència de món. Amb problemes? Evidentment. Que ens posen un mirall que no ens agrada? Evidentment. El que necessitem és veure si estem capacitats, si en volem aprendre, si som molt conservadors... Jo vull migrants. I visc en un bloc de pisos amb xinesos i indis, i també amb gent que va venir d’Andalusia. Jo visc a Olot però soc d’una altra ciutat, la meva dona és immigrant, la dona del meu germà també. Però ja ni hi penso, com m’he d’imaginar que aquesta gent no hi vingui? La gent va a llocs on viu millor que el lloc d’on ve, ningú va al Txad, a Botswana o a Síria. Jo vull conviure amb gent que creu que aquí viu millor que al seu país d’origen. És una cosa tan bàsica que fa feredat.

Sembla mentida que haguem de parlar d’això.

És com els drets dels homosexuals: és tan estúpid que encara calgui reivindicar-los! Hauríem d’haver deixat aquesta fase enrere fa molt de temps.

Amb els drets humans i les migracions sempre es fan anàlisis molt globals. Tu, a La pell de la frontera ho abordes amb una perspectiva molt íntima, anant a històries humanes molt concretes. Abordar els grans conflictes amb petites històries els apropa?

Jo no menystinc res. Vull les macroxifres i les històries íntimes, no em sobra res. El que està clar és que nosaltres tenim una experiència, i aquesta experiència és coneixement. Els escriptors fem una metàfora a partir d’un plantejament, nus i desenllaç que ajuda a que el teu cervell guardi aquesta informació. Donar forma ajuda a recordar, és el poder de la ficció, i també de la literatura de no-ficció. Si tenim alguna responsabilitat, és la de donar forma a aquestes veritats morals i imaginatives per tal que la gent les recordi, s’emocioni i alhora creï coneixement. Però és literatura, no és una tesi. La forma aquí és essencial, com des de la literatura es pot competir  - jo he vingut a competir! – amb la sociologia. I el periodisme. Aleshores cal plantejar-nos quin periodisme i quina literatura ens cal el 2016.

A la conversa que vas tenir amb la premi Nobel Svetlana Aleksièvitx al CCCB recordo que tu posaves molt èmfasi en aquesta forma literària i aquesta necessitat d’agradar, i ella deia “a mi no m’interessa la literatura, a mi m’interessa la vida. I si un text s’assembla més a la literatura que a la vida, el descarto”. Com convius entre aquestes dues tensions?

També has d’entendre que als escriptors tenim grans egos i si hi ha alguna cosa que ens agrada  és quedar millor que l’altre. No passa res, jo si puc també ho faig, i a més a més hi havia un procés de traducció pel mig. Ara, per anar a la pregunta, si una cosa és massa literària es perd, no ho hem de portar a l’extrem. No estem aquí per fer una estètica poètica de la misèria, és recrear-se en una cosa que no vols que sigui l’objecte del teu treball, però sí que vols explicar-ho. Per tant necessites la forma i la literatura. I l’Aleksièvitx, quan de les 600 entrevistes que fa sobre Txernòbil n’escull unes desenes i les edita per fer Les veus de Txernòbil, està fent literatura. Per l’amor de déu! Clar que és literatura. Jo crec que ella es referia a que no pots convertir les vides en metaliteratura.

Que la forma no prevalgui sobre el fons?

No ho sé, a mi a La pell de la frontera em va causar dubtes, segur que ella va mesurar la part de literatura que hi posa a cada història.

Clar, és molt complicat perquè molts cops la literatura és una finalitat en sí mateixa, però per al periodisme la literatura és només un instrument per explicar la realitat. Aleshores ens tornem a moure en una zona molt ambigua.

Però això Oriol, al final es redueix  que cada escriptor ha d’escollir quin és el seu propi camí, i l’ha de poder raonar. No fins a l’extrem de fer una tesi del que estàs fent, però sí que cal que donis respostes aproximades, el mecanisme de l’escriptura és molt intuïtiu, però quan llegeixes la pàgina que has escrit saps si funciona o no, o si té un to d’autoajuda que fa fredat, o si el que acabes d’escriure no ho va dir aquell senyor. I dius: d’acord, això no ho va dir però és honest respecte el que va dir. Potser no pots escriure exactament el que va dir perquè no ho recordes, però sí una aproximació honesta.

És aquest el gran camp de batalla.

Clar. Això és la literatura. Això és el periodisme.

Quan tu t’asseus aquí amb el teu ordinador i la teva història, el teu impuls és periodístic o literari?

Això sí que és molt complicat d’explicar, perquè hi ha un component d’atzar molt elevat. I una solució bona és treballar per projectes, pensar de què pots parlar millor que ningú altre. Primer penses què no pots fer, les parts de la literatura on jo mai arribaré, en el meu cas la poesia és un d’aquests espais: sóc horrorós. O en les distàncies llargues, també m’hi moc malament,  la mitja distància de 30 pàgines és la meva. I em trobo còmode parlant amb la gent. Potser diuen: el Serés no té imaginació. Doncs pot ser! No passa res, jo intento fer una cosa que no estigui feta per competir amb altres branques del saber, i de la mateixa manera que la ciència no busca dues vegades la teoria de la relativitat, tampoc tindria sentit que jo ara em posés a fer (amb totes els respectes pels que ho fan) una novel·la sentimental sobre la Guerra Civil Espanyola. Per què? Si n’hi ha 300! I igualment, no escriuré res millor que Incerta Glòria. No faré un llibre millor que aquest, no he viscut aquesta guerra, no té sentit. Segurament, aquesta és la part més complicada de la literatura.

El periodisme català està molt allunyat d’aquesta manera de fer?

El periodisme és moltes coses. Hi ha gent que fa molt bones coses i hi ha moltes pàgines que te les pots saltar. A nosaltres ens han esclatat els gèneres, no hi ha un tipus de novel·la ni una única manera de construir coneixement. Amb el periodisme passa el mateix, que molts cops tens un periodisme redundant on tens la sensació d’haver-ho llegit tot. El periodisme competeix amb la xarxa i l’audiovisual, però l’audiovisual i la xarxa també poden ser periodisme. Per tant no veig els límits ni les fractures en aquest espai. El que hem d’inventar és “com” fer periodisme. Els mitjans hi són, aquest senyor [assenyala al fotògraf] m’ha fet com a mil fotos en menys de mitja hora. I hi ha bon periodisme que es pot fer així. És complicat i mal pagat, però això ja ho sabem. A la Constitució no posa que el periodisme estarà ben pagat, ja sabem que ningú es farà ric sent periodista, no es pot tenir aquesta mentalitat dels 90 i pensar que si estudiem tindrem la vida solucionada. Això va ser un moment històric excepcional.

Els més joves ja ho tenim clar, això.                                                             

I espera, que els més grans sabem que no hi ha res irreversible. Nosaltres no vivim en un món aliè al vostre. A mi demà El País em pot dir que no vol cap article més, i que el regidor em truqui i em digui que el Faber el portarà un altre. I pot passar, és així! Tot és reinventar-se. Entenc que els més joves esteu a primera fila d’aquesta situació, però tots vivim al mateix món, i els encàrrecs per exemple sempre van amb les mateixes tarifes. Hi ha tap generacional, però tampoc us queixeu tant. Jo no m’he queixat, si us paguen poc per ser periodistes doncs haver estudiat dret! Si el teu pare et volia veure sent metge i tu t’has volgut dedicar a les lletres, doncs és cosa teva, a mi què m’expliques! I ho dic en general eh, no a tu, però cal pensar en revertir aquestes mentalitats.

Ara mateix tens algun projecte entre mans?

Sí, tinc un projecte literari en curs.

Un projecte que es pot explicar?

Són entrevistes.

Amb algun fil conductor?

Sí. Són entrevistes a persones que han tingut una experiència de l’absolut. Alguna cosa que els confronta amb una realitat que els transcendeix, que pot ser social, religiosa, econòmica, vital... Però en algun moment aquesta gent ha tocat algun espai del món o de la vida que diu “ho entenc tot”. És fàustic: “atura’t! És tan bonic...” En això estic ara. Tinc un polític que descriu un absolut polític. I queda molt encara per publicar. No sé si anys perquè són poques entrevistes però molt repetides.

El tens emparaulat amb algú?

No, jo mai tinc res emparaulat. No tinc cap contracte amb ningú, corria que tenia una exclusiva amb en Jaume Vallcorba, però no és així. Jo li deia que només edités els llibres si li agradaven, si no res. Jo no sé ni com acabaré, perquè potser ja ni ho faria. Només sé que he entrevistat a una dona que ha viscut un absolut sexual. I un paleta amb un absolut vital. A una sèrie de parelles que van viure un absolut ètic amb un metge de Metges Sense Fronteres. Jo estava a una festa i quan va arribar aquesta persona la festa es va desfer. Tot es va ensorrar de cop, aquella persona ens va instal·lar en una situació que ens desplaçava. I jo estic intentant reconstruir per què va passar això. En fi, demanaré un període de residència a Faber, a veure si l’acabo [riem].

Per acabar, et demano que escullis una paraula.

Areté. És una paraula grega que vol dir virtut, la construcció del subjecte a través d’una forma de moral i d’ètica.

 

Text: Oriol Soler

Fotografies: Albert Gomis