Es fa estrany fer preguntes a algú que està acostumat a enganyar. En Ferran Homar és mag de vocació, perquè la màgia impregna tota la seva vida, inclòs el seu ofici de professor d’institut. Ens rep a la seva escola i abans de començar a parlar es prepara el seu escenari particular dins la biblioteca: un tapet i una baralla de cartes enormes. En Ferran ha recopilat les paraules de la màgia al Primer diccionari de l’il·lusionisme, que recull en català i castellà les eines d’aquest gran engany enginyós que és l’il·lusionisme. Després de l’entrevista ens fa uns quants trucs, on no falten les cartes, les monedes i el ventríloc.

Quin espai ocupa la màgia ara mateix dins el panorama cultural? Ha quedat relegada a bodas, bautizos y comuniones?

Avui en dia té una vessant molt més àmplia que abans. A ulls de gran públic només es veu la part de celebracions o festes, però està tenint una preponderància important. Fora d’Espanya es fan grans congressos i festivals, i a més a més, la màgia aprofita molt les noves tecnologies, i s’estan fent grans avenços. Amb el tema de les xarxes socials i els vídeos d’Internet s’està fent una gran divulgació, cosa que al principi als mags ens va espantar, perquè es posava llum als nostres secrets, però ens hem adonat que quan la gent sap els secrets de la màgia valora molt més que estigui ben feta i ben presentada. Ara quan fem trucs... Bé, truc ara és una paraula pejorativa.

Pejorativa? Per què?

Sí, a Espanya hi ha una tendència a rebutjar aquesta paraula, es diuen paraules com efecte, experiència, joc... No ho sé, els mags defugen d’aquesta paraula a casa nostra. Però vaja, a nivell cultural, de convencions i d’empreses la màgia està present. I després hi ha aquestes grans cadenes de televisió que fan una màgia molt aparatosa enfocada a sorprendre el gran públic. Fan una gran tasca de difusió, però de vegades també creen confusions.

La màgia es dedica a enganyar l’espectador. Amb el panorama d’escepticisme social generalitzat que tenim, la gent està disposada a ser enganyada o sempre vol saber què hi ha darrere?

Juan Tamariz, un gran mestre, diu a un dels seus llibres que la gent vol saber, no vol ser enganyada com a idea general. Però després, a la vida quotidiana, surt una notícia i tothom se la vol creure, i la difon al seu mur de Facebook. La gent sap d’entrada que el mag és el més gran dels mentiders, sap que serà enganyada. Tothom vol saber el com de tot, però si el mag és bo sap dirigir el públic cap a un camí on no es fixi en tot això. Tamariz ho diu al seu llibre, també introdueix la idea de les pistes falses, de donar petits tastets als espectadors per marejar-los. Aquí a l’escola fem un taller de màgia com a extraescolar a l’AMPA i la gent vol saber, però quan veiem màgia tots ens sentim atrets, impactats. I des del punt de vista de mag igual, a mi m’encanta saber-ne fer, però no a tothom li agrada fer la màgia, en canvi rebre-la sí. Al final, el truc és el menys important, la gràcia és la presentació i la manera de dur-la a terme.

Parlem del teu llibre, el Primer diccionari d’il·lusionisme. Quina és la raó de ser del llibre?

A mi el llenguatge i el joc amb el llenguatge sempre m’ha agradat. No m’agrada que l’adjectiu màgic s’apliqui a qualsevol cosa, per exemple. Per a mi el significat de les paraules és molt important, i la paraula màgic té una connotació sobrenatural, que sobrepassa els límits de la naturalesa amb mitjans naturals. Sempre m’ha agradat jugar amb les paraules. La paraula té molts significats, i a una paraula li pots donar una il·lusió d’alguna cosa que no és. Jo a tècniques d’estudi faig servir els EnigHoMàrius, que és una barreja de l’Enigmàrius i el meu cognom, Homar. I faig servir les tècniques dels mentalistes per donar eines per ajudar a memoritzar als meus alumnes. Les paraules d’argot màgic són, bàsicament, tecnicismes anglesos, i moltes de les paraules són monosíl·labes o molt curtes. Jo, per al diccionari, volia buscar sempre la paraula més curta possible. Buscava crear neologismes, i potser amb el pas del temps s’accepta al diccionari normatiu, qui sap. Però altres coses són més simples: a l’anglès la carta de dalt d’una baralla es diu top, i la de sota bottom. I a la de dalt jo li vaig dir cap, i a la de baix cul, per neologia amb l’anglès. Clar que se li podria dir peu i no cul (pel peu de la muntanya, etc). Però jo crec que si en diuen així en anglès serà per alguna cosa.

Com s’aplica la màgia a la pedagogia?

És molt senzill. Hi ha diferents mètodes per memoritzar. El campió del món de memòria es memoritza en 20 minuts l’ordre de 52 baralles de cartes. I et sap dir la carta quarta de la tercera baralla o la que se li demani. Això es fa mitjançant associació amb imatges. Jo he fet aprendre números als meus alumnes amb associacions visuals o amb paraules, perquè amb números és molt complicat. Hi ha un codi que diria que es diu erigon que associa unes lletres a cada número, que és més o menys universal. Per exemple, en català la N, com que té dos pals, és un 2. La M és un 3 perquè si la poses en vertical té una forma similar. I a partir d’aquí crees unes paraules que són els números de l’1 al 100. Tinc un exemple... [pensa una bona estona]  Ja veus, un crack de la memòria! No ho sé, per exemple he fet una numeració per recordar les comarques de Catalunya (ara amb el Moianès m’estan marejant una mica) que vincula un ordre numèric amb una sèrie de paraules.

Es fa servir amb dades concretes.

Clar, si jo vull recordar l’any que va morir Mahoma, que és el 632, faig associacions. El 6 és una G, perquè de forma s’assemblen bastant. El 3 és una M, tal i com hem comentat abans, i el 2 la N. Aleshores, jo m’imagino a Mahoma mort amb un pentinat en punxa engominat (que això depèn d’on ho diguis pot sonar estrany), i aleshores penses en la gomina. GMN, que és el 632. I ja està, ja ho tens! Jo, a la meva primera classe, obligo als alumnes a aprendre en 5 minuts l’abecedari al revés. Així tenen eines per fer associació de paraules, i cadascú es faci la seva. A mi m’agrada molt fer aquest tipus d’associacions forçades, com la de la gomina. Però n’hi ha de més naturals. Ara no et vull posar en un compromís, però tu saps quina és l’alçada de la Pica d’Estats?

3.014?

Gairebé! 3.143. aleshores fem associacions naturals. Pica comença amb la síl·laba Pi. Pi és un número, el 3,14. I Pica d’Estats són tres paraules. Fas el 3,14 i al final un altre tres. I ja ho tens, 3.143. Per exemple, el Fujiyama fa 12.365 peus. Aleshores fas una associació: 12 mesos i 365 dies de l’any, i ja està. Segurament, demà recordaràs alguna d’aquestes dades. Després també faig jocs de mans que intento aplicar a situacions pedagògiques. Jo vaig classes a la Universitat Abad Oliva on faig seminaris on explico com els jocs es poden utilitzar per aplicar coneixements.

És un recurs que s’utilitza poc?

Es fa poc, sí. I ara no és per tirar-me floretes, però aquí a Catalunya i Espanya sóc un pioner perquè vaig començar fa molts anys a fer aquest tipus de classes. Ara els nanos estan acostumats a veure coses increïbles a través d’una pantalla, però les coses físiques els sorprenen més, perquè no hi estan tan acostumats. Ara, del que tinc menys coses i recursos és de llengua catalana, ja veus que en casa del herrero cuchara de palo.

El millor de l’enigma és la solució, ens va dir l’Andreu Martín. A la màgia, l’enigma és el que mai es descobreix. Aleshores, quin és el gran què de la màgia?

La il·lusió, el nen que portem a dins. La màgia és diferent depenent de l’edat, per un nen la màgia és real. I aquí està l’encant, que la màgia és un pacte entre l’espectador i el mag on el que mira es deixa enganyar i vol creure que allò pot ser real. I aquest és l’atractiu, hi ha molta gent que vol saber, però altra gent que es vol deixar sorprendre, i si el mag és bo ja el guia pel camí que vol, el que comentàvem abans que deia el Tamariz. El mag sempre busca el camí més fàcil per fer una cosa, i la gent busca sempre les solucions pel camí més difícil. Jo em pregunto sovint per què la gent no vol fer màgia. A veure, jo als nens petits els faig màgia, i quan arriben a la meva aula em tenen idealitzat, hi ha una connexió diferent.

Esperen de tu coses diferents.

Clar, el primer dia ja pregunten si faré màgia. Ells saben que ho faig de manera puntual, però només a Nadal o dates assenyalades, o en alguna aplicació educativa molt clara.

El fet que hi hagi mags mediàtics a la televisió ajuda a la màgia o la perjudica?

La difusió sempre ajuda, que es parli de màgia és bo. Si la màgia es deforma i no és real (fent trucs de càmera a la tele) el que surt perjudicat és aquell mag, perquè voldran que faci al teatre el mateix que a la televisió. Normalment no es fa, hi ha uns límits, jo en màgia sóc de fer servir tot el possible per il·lusionar, però no puc endevinar la carta que has pensat si abans no l’escrius a algun lloc perquè ho pugui demostrar. No pots pensar que el públic és burro, has de fer coses versemblants i que es pugui confirmar. I clar, aquí entra el carisma del mag, tot i que també pots estar confabulat amb algú altre perquè la sorpresa sigui doble. Ara amb la meva germana ho he de fer així, perquè ella ja percep els meus moviments, però si tinc un pacte amb un nebot passarà una cosa que ella mai esperaria.

Els trucs de màgia...

[talla] Ara hauria de dir que són jocs, no trucs! No t’ho prenguis malament, ho fem molt en broma entre nosaltres, però sempre ens corregim.

I tant, tens raó! Els jocs de màgia es creen o es copien?

El Màgic Andreu deia que hi ha magos, maguitos i cagamandurrias. Jo em considero maguito. A veure, hi ha ments privilegiades, està clar. Recordo que quan vaig començar a fer tallers de l’escola el senyor de manteniment trobava solucions que no eren les que jo havia pensat, i eren vàlides. Jo tinc algun joc creat per mi, de collita pròpia, però aplicant tècniques que es coneixen. Aquests fan una especial il·lusió. Però vaja, hi ha molts cantants que fan les mateixes cançons i les van versionant, i tenen èxit. La majoria de mags el que fem és agafar un joc i personalitzar-lo, fer-lo nostre. Jo en tinc un de cartes amb diferents contes infantils. Però és calcat al d’un llibre de macrocartomàgia, de cartes gegants. Només de veure’l em va enamorar, i me’l vaig adaptar. El joc és meu, però els moviments estan explicats en aquell llibre.

En cas que un dels teus jocs o habilitats es pogués convertir en realitat, quin escolliries?

És un que ja es fa real molt sovint: fer feliç a les persones. Quan jo vaig actuacions benèfiques i veig com arrenco un somriure a un nen malalt o a un avi, i que els omples de pau o alegria és el més gran. El com la ficció repercuteix en la realitat. T’escullo això, molt abans que duplicar diners o el que sigui. Jo quan actuo sempre m’apunto els jocs que he fet i les persones que hi havia, sóc molt crític amb mi mateix, però aquesta sensació de que els alumnes et miren diferent i et respecten molt més... Això hi és. I sempre tots els meus petits coneixements els he compartit, ensenyo el que faig, he escrit molts articles en revistes de màgia i sempre gratuït.

Per acabar, et demano que escullis una paraula.

En tindria moltes. Mira, precisament avui he parlat a una classe sobre alguna cosa del Màrius Serra, perquè som veïns i coincidim sovint pel barri, a més a més ens agraden els jocs de paraules. Ells saben que els EnigHoMàrius són d’autoria compartida. Jo sempre he jugat amb les paraules, de petit feia acudits de se levanta el telón y.... El primer llibre que recordo llegir és El Diccionario de Coll. Hi havia definicions com: qué es bromear? Mear en broma! I sempre jugo amb paraules així. Avui els deia que, com que estem al tercer trimestre, en comptes d’EnigHoMàrius fem TrinigHoMàrius. I no perquè em digui Trini! El primer era “porció de xocolata engarjolada per tenir aigua”.

Presa?

Sí! Molts només l’han sentit dels seus avis, perquè està perdent. Doncs això, la paraula que et dic és TrinigHoMàrius, perquè és el tercer trimestre i hi ha tres significats.

 

Text: Oriol Soler

Fotografies: Marc Saludes