Eugeni Casanova: "La vida moderna elimina la cultura gitana, i ells se’n ressenten "

 

Eugeni Casanova (Lleida, 1948) ha descobert més de 160 comunitats gitanes franceses que parlen en català. Es tracta de desenes de milers de persones que viuen a l’altra banda dels Pirineus i que parlen el català com qui abans parlava el caló, l’idioma gitano que permetia a les comunitats comunicar-se sense que els entenguessin els paios. El treball de l’Eugeni és lingüístic però també etnogràfic, recollit al llibre Els gitanos catalans de França. Ens rep a la seva casa de Vallvidrera, i seiem a un ampli menjador decorat amb molt de gust – una prestatgeria de llibres enorme, dos quadres enormes que gairebé arriben fins el sostre i una taula presidint l’espai – i acompanyats d’un gat que es passarà l’entrevista dormint sobre una de les cadires i un gos que ronca tant que fins i tot el capta la gravadora que enregistra la conversa.

Com arribes a conèixer els gitanos francesos que parlen català?

Hi ha un pelegrinatge de gitanos de tota Europa a Santes Maries de la Mar, que és un poble de la desembocadura del Roine, a Provença, on s’apleguen gitanos de tota França i d’algunes parts d’Europa. Un any jo vaig anar-hi i vaig sentir gitanos que parlaven català. Jo ja havia fet un llibre sobre els gitanos que parlaven català del Rosselló, i pensava que eren gitanos nord-catalans. Però al cap d’uns anys, crec que el 2005, hi vaig tornar per fer un reportatge per a un diari de Barcelona i aquells gitanos em van dir que venien de Lió, Montpeller, Carcassona, Niça... I pensava: “com és possible que els gitanos a Niça parlin en català?”. Els deien que els iaios – mai diuen els avis, diuen els iaios – ja hi eren, i que sempre havien parlat català. Això em va descol·locar, em va picar la curiositat periodística. Vaig anar a Arles, a un barri de gitanos, i efectivament tots parlaven català.

Com és el català gitano de França, en quins paràmetres es mou?

A nivell lingüístic, la intercomprensió és total, vull dir que no és com l’alguerès, que al principi costa una mica d’entendre. Tenen mots peculiars, però parlen català central amb mots propis i esquitxos del rossellonès. Per exemple, la segona persona del present d’indicatiu de “ser” és “sas”. Jean Paul Escudero diu que ve de l’occità, que és “sias”, i que per això ha quedat així. Hi ha una segona comunitat de gitanos que parla un dialecte diferent: una barreja de nord-occidental i aragonès. Són bàsicament quatre grans famílies, unes 600 o 700 persones. Ells al seu català li diuen català, no gitano.

Si ho resumim amb dades, quants gitanos francesos parlen català?

Serien desenes de milers de persones. És complicat concretar, perquè a França la constitució prohibeix fer estadístiques per ètnies, ni tan sols els assistents socials que treballen amb gitanos poden fer-ho. El meu mètode ha estat relacionar-me amb ells, i també he anat als bisbats de França que treballen amb aquesta ètnia. Em deien que calculaven que hi ha 10.000 gitanos a la Dordonya i que una quarta part són catalans. Doncs 2.500. A Bordeus vaig fer amistat amb un patriarca i ell ho contava així: “a la meva família som uns 500. Als casaments i enterrements ens apleguem aquests. Si sumes les famílies catalanes de la regió, que som nou, fes comptes. 4.500”. Aquest ha estat el meu mètode. Resumint, podem dir que hi ha un mínim d’entre 20.000 i 25.000 persones.

Com has fet aquest treball?

Vaig començar una recerca, vaig recórrer el territori i vaig fer una dotzena de viatges (alguns força llargs) i vaig localitzar 160 comunitats amb gitanos catalans. És un fenomen amplíssim, que tira anys enrere, els gitanos tenen memòria oral i t’expliquen la història a partir de les nissagues familiars. Realment són uns 12 cognoms: Malla, Cargol, Batista, Patrach, Reyes... Són clans que es casen entre ells i que es poden resseguir fàcilment. Els primers documents on surten aquests cognoms són de finals del segle XVIII. La ciutat de referència de tots els gitanos catalans de França és Perpinyà, però en el record de molts diuen que els iaios, els més vells, venien de Figueres. Efectivament, rastrejant actes de matrimoni, defunció i naixement comences a trobar tots aquests cognoms, que surten de l’Empordà i es comencen a establir a Perpinyà.

Per què, això?

El 1783 hi ha una llei del Rei Carles III que els permet viatjar. Les lleis castellanes, imposades a Catalunya després de la derrota de 1714, obligaven als gitanos a fer-se pagesos. La llei catalana no era molt millor, perquè impedia als gitanos viure al país. Les lleis castellanes volien assimilar els gitanos, els prohibien de viatjar i se’ls obligava a viure a quatre o cinc ciutats concretes. Se’ls prohibia el caló, la seva llengua, i també la indumentària tradicional i el seu mode de vida. Aquesta llei de Carles III els segueix discriminant però els permet viatjar. I de seguida els gitanos surten cap al nord, cap a Perpinyà. Els gitanos de les dues bandes del Pirineu seguien sent del mateix país, algú va posar una frontera però la pàtria d’un gitano és la família.

Tenien les seves pròpies lògiques.

Sí, i a més més, els gitanos de Perpinyà i Figueres sempre han estat molt units: quan hi havia guerra a França els de Figueres acollien als de Perpinyà i quan hi havia guerra a Espanya al revés; els de Perpinyà acollien als de Figueres. Sempre hi ha sentiment de comunitat i col·lectivitat. A Perpinyà s’hi estableixen i compren cases al barri de Sant Jaume, que avui dia encara és el barri dels gitanos d’aquesta ciutat. Fires de bestiar, cavalleries i comerç. Emprenen dues grans rutes fonamentals: una paral·lela a la mediterrània i l’altra seguint la Garona cap a Bordeus. Des de molt aviat s’escampen a França, i al 1800 ja hi ha una comunitat a Besiers, i el 1824 es troba una comunitat a 170 quilòmetres al sud de París, en un poblet de 2.000 habitants. Després ja se’ls veu a Normandia, a la Bretanya... La seva manera de viure és viatjar.

Que aquest fet no fos conegut quan fa tants anys que existeix i quan afecta a 160 comunitats es deu a la vida marginal que encara pateix la ètnia gitana?

Els gitanos sempre ens han cridat poc l’atenció. El director de la meva tesi em va dir: “coneixerem bé els gitanos francesos i no coneixem els catalans”. Mira que s’ha parlat de Peret o la rumba, però no desperten atenció. És així, no apareixen als mitjans si no és per temes assistencials o educacionals. Alguns amics m’han preguntat si de veritat hi havia gitanos catalans, es pensaven que tots eren espayols. A la Font de la Pólvora, el gran barri de gitanos de Girona, els assistents socials em van dir que no hi havia gitanos catalans, i es van sorprendre que hi hagués cognoms catalans associats a gitanos. Al final en vaig trobar un! Al segle XIX, diversos autors francesos van topar-se amb els gitanos i expliquen com tothom desaconsellava que s’hi apropessin. Els descriuen i els veuen – de fet, fa gràcia perquè diuen que parlen un castellà molt estrany, que era català – però no parlen amb ells. I hem arribat així fins al segle XXI.

L’estigma dels gitanos resisteix el pas del temps. Hi ha alguna manera d’explicar aquest poble sense parlar de discriminació?

Els jueus, a les corones d’Aragó i Castella, van ser perseguits i expulsats, i van desaparèixer. Els moriscos van ser expulsats. Els gitanos han estat perseguits, el 1746 se’ls va posar a la presó, van apartar homes de dones, els van expulsar, els van matar... I continuen aquí. Són forts, molt durs de pelar. Els jueus avui no són marginats, els musulmans tampoc, i...

Podríem parlar-ne, d’això.

Podríem parlar-ne, sí, però legalment no ho són. El cas és que els gitanos continuen vivint a part, ells creuen que no formen part d’aquesta societat, i no volen formar-ne part. Jo puc parlar pels gitanos catalans de França, que són els que conec. Quan un gitano català de França té un sou a l’ajuntament, se’n penedeix. Diu que té sou i feina de paio, i això li genera un conflicte identitari. Els gitanos que tenen cases diuen que viuen com paios, ells porten el viatge als gens i quan no viatgen senten que no viuen d’acord amb la seva manera de ser. El nomadisme és un enyor per a ells, volen ser una comunitat a part. Ara els vells tenen molts conflictes perquè hi ha molta barreja, es barregen gitanos catalans i els espanyols, i si perden la llengua... Els Rom, per exemple, no fan el mocador, que és el casament dels gitanos catalans, i els vells senten que són menys gitanos al deixar de seguir aquests rituals. Però realment, no és un conflicte allunyat del de la resta de societats modernes.

Tu que has fet aquest treball etnogràfic i hi has conviscut, què has après d’ells com a poble?

Potser està malament que ho digui jo, però aquest llibre estrena la gitanologia dels Països Catalans. A Barcelona, els gitanos ja hi eren quan era una ciutat emmurallada, i no en sabem res. Jo he anat a Girona, a Lleida, a Gràcia, al Portal, a Figueres... Estudiant les seves migracions. Els gitanos catalans de França tenen tradicions que els gitanos catalans ja han perdut. Els Rom de tot Europa cremen les pertinences del difunt quan mor. I parlant amb la persona més vella del barri tradicional de gitanos de Barcelona, el Portal, em va dir que el seu iaio sí que li havia explicat que el seu iaio sí que cremava les pertinences. Imagina’t! Tenia la memòria familiar que havia existit això. Els de França mantenen les tradicions que han perdut els d’aquí, com cremar un ciri per cada mort de la família. Els difunts són el màxim de la seva cosmogonia. I el ciri no es pot apagar, s’ha de fer fins que existeixi la cera. Només es fa a alguns llocs de Figueres.

Aleshores, quin paper juga la llengua en la seva identitat? Hi ha alguna influència catalana a la seva cultura més enllà de l’idioma?

Ells mantenen la cultura gitana fins on poden. I ara que la vida moderna elimina aquesta cultura, se’n ressenten. Són una cultura a part i volen ser-ho, la societat els margina però ells no es volen integrar, no porten els nens a l’escola perquè creuen que adoctrinaran els nens en la cultura paia. El caló, la seva llengua, servia perquè els paios no els entenguessin i per preservar la seva identitat., però el perden. Ara el català fa el paper del caló a França, de llengua de grup que els permet que no els entenguin els altres. Una gitana a la Dordonya em va dir: “l’altre dia se’m va adreçar un pestanyó (en caló, és un policia) en català. On anirem a parar si la pestanyí parla català?”.

Ja no serveix per amagar-se de ningú.

Estava esverada! Era un policia casat amb una catalana i se’ls va adreçar en català, però la dona estava escandalitzada. També recordo un altre, un home de Montpeller que em va dir: “si els paios de Catalunya parleu en català, com parlen els gitanos entre ells?”. Aquesta és la seva lògica.

Suposo que quan t’apropaves a ells durant el teu estudi i parlaves català, ells al·lucinaven.

Quan vas a un camp de caravanes sempre hi ha algú a la porta, i d’entrada em miraven amb desconfiança. I quan veia que parlava català em feien passar, jo ja formava part del grup i em convidaven a menjar, es posaven a cantar... A un mercat de carrer a la vora de Lió em vaig posar a parlar en català davant una paradeta i va començar a venir gent. “Goiteu! Veniu gitanos, aquí hi ha un paio que parla català! Mireu quin català més cerrat!”. Què és Catalunya i el català ho saben al sud de França, però a Niça, Lió o Montpeller no en tenen ni idea.

Per acabar, et demano que escullis una paraula.

Apertot. Quan preguntava on hi havia gitanos, ells em deien: “apertot”. És una expressió rossellonesa i empordanesa que vol dir a tot arreu. Preguntes i et diuen: apertot!

Text: Oriol Soler

Fotografies: Adrià Calvo

Tornar