Benvinguts al país dels verbívors

Benvinguts al país dels verbívors, una terra jocunda sense llei d’estrangeria. És verbívor tothom qui beu verbs i els fa ballar. L’única condició és no tenir por de jugar ni de jugar-se-la. Aquest portal ha passat per diverses fases des de la seva creació l’any 1999. L’última, de 2014 a 2017, ha estat un espai obert a professionals de tots els àmbits, setmanalment entrevistats amb el joc de rerefons. Podreu trobar totes les entrevistes aquí sota.

Abans, havia estat un fòrum interactiu amb propostes de jocs en català, castellà i italià, fins que les xarxes socials van aportar una via més directa per acollir la comunitat verbívora, que ara rep un estímul diari des de la pàgina www.facebook.com/verbaliajocs Com més hi intervingueu, més possibilitats de guanyar premis tindreu. El nostre principal interès és il•lustrar amb exemples que el fet de jugar és una experiència cultural de primera magnitud.

El país de Verbàlia l’impulsa Màrius Serra, autor dels llibres Verbàlia (2000), verbalia.com (2002) i Verbàlia 2.0 (2010) i coautor amb Oriol Comas dels jocs Verbàlia (Devir, 2010), El joc de l’enigmàrius (Devir, 2013) i els 4 jocs portàtils de la D.O. Verbàlia (2015). Des de març de 2018, Oriol Comas i Coma és, també, un personatge literari de novel•la negra, l’expert en jocs homònim que resol una trama criminal a La novel•la de Sant Jordi, de Màrius Serra (Amsterdam, 2018)


Dolors Miquel: “La manera com els altres interpreten allò que nosaltres diem és un dels misteris més grans”

Mare meva, que no ni sé on ets / de qui només en tinc el nom… / Mare nostra que esteu en el zel / sigui santificat el vostre cony / l’epidural, la llevadora, / vingui a nosaltres el vostre crit / el vostre amor, la vostra força. / Faci’s la vostra voluntat al nostre úter / sobre la terra. / El nostre dia de cada dia doneu-nos avui. / I no permeteu que els fills de puta / avortin l’amor, facin la guerra, / ans deslliureu-nos d’ells / pels segles dels segles, / Vagina. / Anem…

Fa poc més d’un any aquests versos del poema Mare Nostra que la poetessa Dolors Miquel (Lleida, 1960) va recitar al Saló de Cent de l’Ajuntament de Barcelona van ser els protagonistes inesperats d’una polèmica si més no estranya. Poques setmanes després de l’arxivament de la causa contra la mateixa Dolors Miquel i l’alcaldessa de Barcelona Ada Colau ens trobem amb l’autora del poema en qüestió. Amb ella parlem de l’enrenou i de les conseqüències de tot plegat, i també del seu nou llibre, El guant de plàstic rosa (Edicions 62), amb el qual ha guanyat el premi Ausiàs March.

La primera setmana d’abril vas organitzar un seguit de performances a Barcelona amb diferents artistes per presentar el teu últim llibre: El guant de plàstic rosa. Explica’ns en què ha consistit tot plegat i com va sorgir la idea.

Va ser com un casament gitano, que duren una setmana. Per tant, va ser una presentació gitana del llibre. Jo soc molt entusiasta i parlant amb un amic se’m va acudir això i ho vaig muntar. I quan vaig acabar vaig pensar: “Ostres, què has fet?”. Una feinada. I em sentia estressada. Vaig dir-ho a gent, amics, etc. Vaig anar muntant els actes, també els vaig anar situant en llocs diferents, etc. Perquè les presentacions jo les trobo molt avorrides. Són com adulacions molt pesades per a mi. Per tant, vaig decidir-ho fer d’una altra manera. A part d’això, en aquestes performances que hem fet també hi ha la idea que la creació es crea. Un llibre per ell mateix no és res sense la implicació o la complicitat dels que l’envolten.

Al final, cadascú ha fet i ha creat el que ha volgut. Era la idea? Qualsevol excusa és bona per crear i expressar?

Sí, la idea és aquesta. Per exemple, el primer dia va venir el Miquel Àngel Marín, que és un clarinetista excepcional, però també està molt boig i fer coses brillants que no tenen res a veure amb l’academicista. Ell va fer la interpretació que li va donar la gana. Aquesta és la idea. Que a partir del llibre la gent es muntés una història. Un altre exemple: vam fer un acte a una carnisseria, perquè un dels temes que hi ha dins de la mort és que per estar vius mengem morts tot el dia. Tot el que mengem està mort. Hi ha un exemple molt senzill: agafa tot el que hi ha en una carnisseria i posa-ho al mig del carrer Tuset, sense que estigui polit. Tothom s’exaltarà. En canvi, ho poses darrere d’un vidre, amb cartells, ben net, i li poses el rètol de carnisseria i ja està. Per tant, tota aquesta alienació, a mi, em fascina. És un dels temes del llibre. Hi ha hagut un perquè.

Has posat alguns dels exemples dels que parles al llibre per abordar la mort. Fullejant-lo te n’adones que n’hi ha un munt i que la mort la tenim a tot arreu. N’eres conscient d’això o t’ho vas anar trobant?

Una mica de tot. N’era conscient però no del tot. La cosa s’expandia. Al final vaig arribar a pensar que la mort és la vida perquè s’expandia tant per tot arreu i amb tot que... En certa manera sí que hi havia pensat, però tu tens la teva pròpia idea. Però quan t’hi poses... Jo vaig començar a informar-me’n i a llegir llibres i vaig veure com la cosa s’anava expandint. Per tant, sí.

Estem parlant d’un llibre que gira a l’entorn de la mort. I ho fas de manera directa, concisa, dient les coses pel seu nom, etc. Una cosa que no és fàcil de veure en la nostra societat. Tems que sigui mal vist o que costi de pair?

Bé, jo no escric Los pilares de la Tierra, per la qual cosa aquest problema no el tinc (riu). Vull dir que no sortiré mai en cap llista de supervendes... Això és una altra dimensió, els poetes no hi som, aquí. Si escrius un llibre de narrativa o novel·la que no vengui estàs mort, però els poetes? A veure, avui en dia es fan unes edicions ridícules. S’arriben a fer unes edicions de 100 o 300 exemplars que ja és massa i llavors van fent reedicions. El meu llibre no, és una edició llarga.

Deixa’m preguntar-t’ho d’una altra manera. Per què creus que en la nostra societat tenim aquesta visió tan negativa de la mort? En altres cultures o en altres èpoques la mort era vista de maneres molt diferents...

Som una societat alienada, que no tenim un futur en el més enllà. Per més que siguem cristians i catòlics hem perdut el nostre més enllà quan ens morim. Per això ens agafem a l’únic que tenim, i per això estem tot el dia pendents del cos. N’estic farta, del cos. Tant cos i tanta punyeta. Deixa’l estar, el cos. Llavors ens agafem a les coses més banals i miserables: comprar-te un cotxe, anar de vacances o no sé on.

Som una societat capitalista i materialista.

Sí, però és un materialisme que té a veure amb això: “Vaig a fer un viatge a Honolulu...”. Que ja no sembla tan materialista però és el mateix. No sé. És tot molt banalitzat. Aleshores la mort molesta. La vellesa ja molesta. Els vells estan amagats, no estan barrejats amb la societat. Se’ls posa en asils. Això és una cosa aberrant. Després de tota una vida de fer un gran esforç per aquesta societat, quan arribes al límit, que t’haurien de fer reverencies per haver aguantat tota aquesta cabronada, et foten una potada i et foten a un asil, doncs... Ja t’ho diu tot. Clar, en aquesta societat, que només vol la força, la joventut, o sigui, el capital que està xuclant tota aquesta energia, no li interessa tota aquesta visió dels morts. De fet, els morts es van treure de les cases quan jo era petita. Jo vaig estar llegint sobre la història de la mort a occident i és molt interessant perquè aquesta idea que tenim ara no la teníem abans. El cementiri era un lloc social. Les maneres d’expressar el dol han canviat molt. Hi ha com una ritualització de les emocions que cal demostrar. Nosaltres ens pensem que afrontem la mort de manera molt normal, i no, és una convenció cultural, i és molt fort quan te n’adones.

La idea del llibre va una mica en intentar canviar aquesta visió que tenim?

Sí. Jo vaig intentar canviar, primer de tot, la visió que jo tenia perquè era la visió que m’havien imposat. Per exemple, que ens podrim quan ens morim és una cosa que considerem horrible i horrorosa. En canvi que ens cremin ho considerem meravellós. No sé per què? Em sembla molt més horrible. A veure quan et cremen, et cremen tot, però després agafen els teus ossos, els posen en una urna, que és com una centrifugadora, i queda tot fet pols. Quan a tut et donen allò no et donen les cendres del teu mort perquè si no necessitaríem un altre cementiri de cendres (riu). I això contamina. És que ho trobo... I després, per altra banda, quan els humans necessitem terres anem a buscar terres on hi hagi aigües, etc. I allí fem la nostra vida. Doncs les mosques venen a nosaltres com si fóssim l’antic oest. Ens poblen, crien i fan la seva vida. No ho veig tan horrorós. O veig fins i tot molt més bonic.

És el curs de la natura no?

Sí (riu). Com que jo veig que tot és una construcció cultural penso que és millor canviar les coses cap a bé. Cap a alguna cosa que ens doni felicitat. És de rucs. La vida ja és prou dura. Aquesta idea que tenim de la mort avui en dia jo crec que ens l’ha imposat el capital. Ens ha tret la fe i ens ha deixat en mans d’un capitalisme aberrant i d’un sense sentit. Per això hi ha molts joves que es donen a idees exagerades perquè necessiten omplir la seva vida. Fins i tot, anar a morir per Alà, però és que és alguna cosa ja. 

Has dit que en aquest llibre no has fet servir màscares, que t’ha costat molt fer-lo i que té molt a veure amb la teva vida.

Sí, però em refereixo que a altres llibres per arribar a la gent i també per no carregar-me jo mateixa, perquè quan escric no penso en els altres sinó que escric i ja està, usava, per exemple, la mala llet, o la sàtira, o la ironia. Usava totes aquestes màscares. És com quan ets petit i et donen una medecina amarga embolicada amb una capa de caramel.

I perquè has decidit fer aquest llibre sense totes aquestes màscares?

No ho sé (riu). Suposo que hi ha un moment a la vida que dius: “S’ha acabat, no?”.

També té a veure amb l’experiència vital que vas viure quan vas començar a escriure el llibre l’any 2000?

Sí, se’m va morir tota la família. Sí, clar. A veure, nosaltres tenim la vida construïda en referència als altres: els pares, els veïns, la parella, els fills, etc. La nostra construcció del jo, encara que no ens ho sembli, descansa sobre unes bases que són els altres. Fes que tot desaparegui. Imagina’t que se’t mort tothom del teu entorn. Què? Imagina’t que estàs vivint lluny de casa. Què fas? O sigui, qui ets? D’alguna manera els altres donen el teu sentit, per tant, quan algú es mor t’està robant part d’aquest sentit.

Per tant, sense aquesta experiència vital no haguessis sigut capaç d’escriure el llibre? Una cosa et porta a l’altra?

Sí. Jo penso que és molt millor no escriure llibres. Perquè no suposa cap patiment. Aleshores sí que és un treball escriure. Quan la gent diu que escriure és un treball jo dic “Sí, per la gent que viu d’això...”. A veure que també està molt bé escriure. Com les pel·lícules de diumenge a la tarda que t’entretenen i ja està. Però després no te’n recordes mai més. No t’han tocat, no t’han fet vibrar. Està bé també aquest tipus de literatura. Per a mi, això sí que és un treball, però la resta... jo penso que l’art no surt de la felicitat. És que és de lògica, si tu estàs bé i ple, que vols fer? Ets com Déu. Déu reposa. Déu no escriu (riu).

Escriure el llibre t’ha variat la visió que tenies de la mort?

Totalment. Jo tenia dues visions de la mort. Una, la visió antiga que era una visió de molta por, malgrat que eren creients. I l’altra, que és la visió actual, que encara és de més terror. Perquè allò que fa por és allò que més s’amaga. O sigui, allò que no es pot afrontar és el tabú d’una societat. Jo necessitava sobreposar-me a tot això. I mirar la mort d’una manera més natural, més humana, més mamífera, més normal. Quan he acabat el llibre m’he quedat més alliberada, perquè no és agradable. Per exemple, me’n vaig anar a Manresa a un pis que em van deixar que estava buit. 300 metres quadrats sense mobles. I estava jo allà llegint com ens podrim. Era molt dur.

Comentaves que la mort i la vida estan molt lligades i que no hi ha una sense l’altra. El llibre, al final, és una oda a la vida?

Totalment. Jo sóc vitalista, si no, no hauria parlat de la mort.

I creus que el lector ho rebrà així?

Això sí que no ho sé. Perquè... Mira, hi ha un exemple molt clar. Tu poses un parell de frases al Facebook que no tenen cap tipus d’importància de res, i et poden muntar un ciri d’aquí t’espero. La manera en com els altres interpretaran allò que nosaltres diem és un dels més grans misteris d’aquest planeta. En principi la major part de la gent saps que ho pot interpretar d’una manera, però després hi ha tota una sèrie de desviacions absolutament esbojarrades que no tenen cap lògica dins de tot el sistema del pensament però que existeixen i que et poden deixar garratibada.

Això em porta a parlar-te del cas “Mare nostra”. Molta gent no va interpretar bé el poema i segurament per això es va muntar tot aquell sidral.

Sí, sí. Clar, és just això que estava dient ara. És veritat.

Fa pocs dies es va arxivar la causa. Com has viscut tot aquest procés?

Doncs jo no sabia ni que tenia causa (riu). Jo estava tan tranquil·la i no sabia que hi havia la causa. A veure, la cosa és que jo vaig estar en contacte amb l’Ajuntament de Barcelona a través del Jaume Asens, que es va portar molt bé en un primer moment.

L’Ada Colau també estava encausada...

Clar, per això van portar-se tan bé. Si no, hauria sigut una pringada. O sigui que la desgràcia va ser la sort. Llavors, va resultar que l’Ada Colau, quan ja va passar tot el merder mediàtic va agafar i li va anar a demanar perdó al Fernández Díaz. I jo vaig pensar “Tanta història... Aquí l’abanderada del progressisme i no sé per quins interessos ara li demana perdó a l’altre”. A mi em van explicar que el pobre Fernández Díaz havia anat al despatx de la Colau plorant gairebé perquè estava tant trist perquè li havia dolgut tant el que jo havia dit. I clar, després la Colau es va sentir molt malament i va cridar a la premsa i va dir que demanava perdó... Jo vaig pensar “Tant teatre, t’has equivocat de carrera... I el que havies d’haver fet des d’un primer moment era demanar perdó i no fotre’t en aquest merder”. Vull dir que... Suposo que els polítics fan això. Però a mi aquesta manera de fer no m’agrada. És a dir, en general puc dir que el concepte polític com l’he vist fins ara no m’agrada, és un comportament que no em sembla ètic la major part de vegades.

Em sobte tota aquesta polèmica entre l’Ada Colau i tu mateixa, i més tenint en compte que poques hores després de la polèmica la mateixa Colau va fer un escrit al Facebook defensant la independència de l’acte, el poema i criticant aquells qui van ser durs amb el poema.

Sí, sí. A veure, és veritat. Jo crec que ella no va tenir res a veure amb la tria del poema. Ho va delegar a altra gent. El cert és que jo vaig triar altres poemes, no per res, sinó, perquè una poeta va escrivint i l’última cosa que escriu és el que té ganes de llegir. I aleshores, la gent que em van proposar recitar em van dir que els hi agradaria que llegís aquest poema. I a mi, en un primer moment em va donar mal rotllo. Perquè no m’havia passat mai que em diguessin que volien que llegís un poema concret. Era una intuïció estranya. Però després vaig pensar que no, potser sí que volien que es creés una mica de soroll, que la gent en parlés... Però res més. I vaig dir que d’acord. Això va passar per poca personalitat meva i per poc caràcter i per no saber dir no. Però també vaig pensar que si volien que ho llegís doncs... En principi eren amics meus.

Ja no ho són?

No, ni enemics. Però ja no els considero amics. Aleshores, com que ja l’havia llegit mil vegades vaig dir que sí. Quan vaig sortir a la sala aquella a llegir-lo vaig pensar “Ostres, on m’he fotut”. Però no perquè em pogués passar res, sinó perquè estaven tots molt estirats, era un ambient glacial. Com podia amb tres poemes tocar els sentiments i el cor d’aquella gent. Ho vaig fer tan tranquil·la i me’n vaig anar. I després va venir tot el ciri. Jo al principi vaig dir que ho havia triat jo perquè no volia que ells en sortissin rebotats. Però després ni em trucaven per veure com estava. És que me’n va caure una a sobre, va ser un diluvi, horrible, tenia por d’anar pel carrer. Però vaig passar de tot i vaig anar pel carrer. A casa meva no feien més que trucar-me el conseller de no sé què, el cap dels Mossos d’Esquadra... O sigui, es va muntar una de molt grossa. Em van amenaçar per totes les xarxes socials, etc. Tu mai saps per on pot sortir un boig. I clar, que amb totes aquestes circumstàncies, aquestes persones no es preocupessin per mi, ni una puta merda, ni tant solos sortissin a dir res, va fer que no m’agradés. Només em trucaven per preguntar-me coses per cobrir-se les esquenes. I tampoc em va agradar l’actuació de la Colau, que quan va passar tot el maremàgnum va demanar perdó. El que m’emprenya d’aquest món és que hagis d’estar sempre com si estiguessis en una religió, que no puguis qüestionar. Com si fos una doctrina de fe. I aleshores no pots dir les coses.

Et va sorprendre tota la polèmica que es va generar? I a més, tenint en compte que ja l’havies recitat altres vegades en públic.

No. Vaig tenir aquell mal pressentiment inicial i ja està. I en acabar tampoc. Jo estava asseguda i em van començar a arribar missatges dient “Gràcies a tu el del PP ha abandonat l’Ajuntament”. I no entenia res. 

Creus que en gran mesura es va muntar tota la polèmica perquè la gent no va entendre o no va voler entendre el poema i va percebre'l com una blasfema a la religió?

Jo crec que tot es va muntar perquè ningú pensava amb aquest home ni tenia el més mínim interès en ell. Perquè el PP anava a la deriva, etc. Són molts els fets que indiquen que hi ha un retrocés de la societat i jo crec que el PP, quan hi ha èpoques de pobresa, s’agafen a totes aquestes coses. Penso que ho van aprofitar políticament. Perquè el PP anava de baixada i a Catalunya és un desastre. Va ser una manera de sortir a la palestra, de donar suport a la Llei Mordassa. És una manera, també, de parar, perquè mira, jo no deixo de ser una desgraciada més com els titellaires de Madrid. Aleshores, el poble ha d’estar parat. Jo penso que són advertiments, amenaces i senyals perquè el poble no gosi. Perquè si gosa mira que passa. I en aquest cas no ha passat perquè hi havia la Colau.

Recentment, hi ha hagut més casos, els dels titellaires que comentaves, el del raper Valtonyc, el de la Cassandra Vera, etc. 

Sí, sí. Ho mires, d’una manera pagesa i compares el Valtonyc o a mi, amb l’Urdangarin o la Infanta i dius: “Què està passant? I per què ho fan, això?”. Ens ho hem de preguntar. Ho estan fent per emmordassar el poble, perquè no tingui valentia de fer res perquè sap que si fa qualsevol cosa li cau a sobre tot el pes. El poder, amb les xarxes socials i els mòbils ha perdut poder, i l’estan reconquerint.

A més, cal tenir en compte que les queixes van sorgir per defensar la religió catòlica en un estat en principi laic.

És que això és mentida. A vegades les paraules ens enganyen. Qui pot dir que Espanya o Catalunya són laiques? I Montserrat? Que és gairebé el nostre símbol. I el Valle de los Caídos? El Escorial? Però, que és tot això. Aquest país és laic? Hi ha cap país al món que sigui laic? Quina és aquesta xorrada? El màxim que podem arribar a dir és que hem arribat al punt de permissió de què hi hagi altres religions. És que no hi ha país laic. A qui volen enganyar? És veritat que ja no creiem, però de laics no en tenim res. I estem sota una mentalitat catòlica molt forta. Ara sí que és veritat que l’actitud ha de ser obert a què si ve altra gent que no vulgui creure això pugui creure altres coses. Però no sé jo.

Sovint has dit que la millor manera de dir el que penses sense que se t’enfadin és ser poeta, perquè no arriba a les altes esferes, excepte que vagis al saló de cent de l’Ajuntament.

Sí, o a què els pengis a llocs o vagis a llocs que els puguin sentir. Però si tu els tanques dins d’un llibre estan segurs. Perquè rarament llegiran el llibre. Amb la de llibres de poesia que hi ha al món... No arriben a tot arreu. Tu pensa que si no haurien de tenir policies de poesia, etc. És impossible, se’ls escapa de les mans. I per tant, fan aquest tipus de càstigs exemplars.

Per acabar, m’has de dir una paraula.

Llibertat. És una paraula molt bonica. Tot i que té els seus límits. No existeix en ella mateixa, però com a utopia existeix. Penso que és una paraula que fa que els homes avancin, fa que la naturalesa i les coses existeixin. Em sembla una paraula dels orígens.

Text: Pau Franch

Fotografies: Adrià Calvo

Tornar