David Puertas: “La meva intenció és permetre que la gent pugui gaudir de la música molt més”

En David Puertas (Barcelona, 1969) és un enamorat de la música. Té un currículum extraordinari, que no s’acaba mai. Entre altres coses, ha estat responsable de documentació musical de l’Orquestra Simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya (OBC); i col·laborador habitual d’institucions com l’OBC, el Festival Internacional Pau Casals del Vendrell, la Fundació Camerata XXI, la Banda Municipal de Barcelona, el Palau de la Música Catalana, l’Orquestra Nacional Clàssica d’Andorra o l’Orquestra de Cambra de Granollers. També ha participat en diversos mitjans de comunicació i ha estat productor i conductor del programa “Fes ta Festa” de Ràdio 4, pel qual va rebre el Premi Sant Jordi al millor programa en català. Com a intèrpret, especialment de flabiol i flauta travessera, ha format part d’agrupacions tan destacades com l’OBC, la Cobla Mediterrània i el conjunt de música minimalista Air Ensemble. Tanmateix, en David Puertas es considera, essencialment, divulgador musical, feina que exerceix amb moltíssima passió.

David, has fet moltíssimes coses relacionades amb la música. Ara, però, et dediques a ensenyar-la a un Institut. Com has arribat fins aquí?

Jo el que faig és explicar música. I ja està. El que passa és que la música la pots explicar en una classe, dalt d’un escenari, en un llibre o fent conferències. Però, bàsicament és el mateix. El que passa és que fer-ho amb una orquestra no et dona per viure. I més en aquest país. La divulgació musical és una feina molt maca però molt mal pagada. Ningú paga un sou per estar explicant música. A veure, l’Auditori de Barcelona té un departament pedagògic i allà potser hi ha dues o tres persones que tenen un sou, però ja està. La resta ens dediquem a donar classes. De tota manera, donar classes a un institut és meravellós. Jo tot el que aprenc a l’institut és el que després faig amb els projectes, amb orquestres, amb cobles, amb corals, amb grups de rock, de jazz, etc.

Tinc la sensació que el que realment et fascina és tot allò que envolta la música més que la mateixa música.

Sí, però això és una estratègia. En el fons a mi el que m’interessa és explicar la música. Músics que toquen segurament són la meitat, la resta fem altres coses. Des d’escriure música, divulgar-la, investigar-la, etc. Aleshores, jo soc divulgador musical, però per ser-ho he de cantar i tocar. Toco el flabiol, la flauta travessera, el piano, la guitarra, flautes exòtiques. També escric música, soc compositor, faig guions, soc arranjador, etc. Per tant, quan tu em dius que no em dedico a la música concretament, jo crec que no és veritat. Sí que m’hi dedico. Toco totes les tecles de la música. I en el fons el que faig és que la gent s’apropi a la música. M’interessa que la gent formi part de la música, no només que l’escolti d’una forma allunyada o passiva. Per mi la música és activa. S’ha de cantar i tocar, i també t’activa el cervell.

A la gent que no tenim suficients coneixements musicals això ens és molt difícil...

Per això has de venir als meus concerts. Necessites que algú t’expliqui el que està passant, perquè si no, no et surt de tu. Aleshores ho gaudeixes més. Per exemple, amb les 4 estacions de Vivaldi, no té res a veure anar-les a escoltar, que són precioses, que anar-les a escoltar i que te les expliquin. Aleshores ja és la bomba.

Tot i així, hi ha molta gent que escolta música, i especialment música clàssica, o bé de fons, o bé per relaxar-se, o per conduir, etc.

Sí, falta conèixer més el que estàs escoltant. Però això passa igual que amb la Super Bowl, per exemple. Jo no aguanto més de 10 minuts mirant-la. Però, si al costat tens algú que et va explicant el que passa, les normes, et dona referències històriques, etc. Segur que t’engresca més i aguantes més estona. Doncs, amb la música clàssica també passa. I sí, té moltes funcions. La principal és fer-nos vibrar. Però a vegades també és fer-nos adormir, i a vegades simplement és música de llibreria, és a dir, que està allà i que t’acompanya igual que el color de la paret. El que està clar és que quan jo vull vibrar em poso música. També depèn molt de com t’apropes a la música. Per exemple, ara estic fent un projecte a l’Auditori que es diu “Vine a cantar Bob Marley”. L’Auditori, que és la gran institució musical del país, ha vist que des del punt de vista pedagògic no n’hi ha prou en fer venir els joves a sentir música, sinó que han de participar-hi. I als nanos de 14 anys, amb Bob Marley els pots fer descobrir coses brutals: el tema social de la lluita per la pau, el concepte hippy, etc. La música et permet treballar un munt de coses.

Aquesta feina divulgativa que fas és purament passional o també té un component de necessitat de divulgació?

Nosaltres no canviarem la història del país. A Catalunya tenim una cultura musical de carrer molt rica, no tant com a Andalusia, però no tenim una cultura musical de teatre tan rica com a Àustria. Som mediterranis. Tenim cultura musical, ens agraden les festes a l’estiu, tenim molt sol, i per tant, és normal que la música clàssica dins d’un Auditori la deixem en segon terme. Clar, als països nòrdics hi fa més fred i la gent es tanca més als teatres. Però això no vol dir que no ens faci vibrar Beethoven. I el coneixem poc. I per tant, l’hem d’explicar. I pensem que l’escoltin els alemanys perquè ells són els que hi entenen. I aquí està l’error, els alemanys tampoc en saben, de música. No en tenen ni idea. Però, tradicionalment, allà va molta més gent als teatres. Les coses, si t’agraden i et fan vibrar, tampoc cal saber-les. Tot i així, aquí, sí que crec que necessitem una mica més de divulgació, d’apropar-ho.

Comentaves que allà tenen tradició d’anar al teatre perquè hi fa més fred, però entenc que no és l’única explicació. Per exemple, molts dels grans compositors de música clàssica són centreeuropeus.

Sí. Tens raó. Tot i que nosaltres també tenim compositors molt bons. A l’època de Mozart, aquí teníem el Ferran Sort, que no el coneix ningú, però que és un dels grans compositors de l’època. Pensa que el teatre Bolshói de Moscou, que és el gran teatre del ballet mundial, el va inaugurar el millor compositor de ballet del moment que era Ferran Sort. Això no s’ho creu ningú, però va ser així.

Aquí hi ha el problema. Si era el millor per què no el coneixem ni a casa nostra?

Doncs perquè a casa nostra ningú ballava ballet, no teníem grans teatres. El 1820, aquí ens estàvem barallant per altres coses. I a Catalunya i Barcelona sí que és veritat que sempre hem estat una mica més europeus, però tenir un teatre de ballet, doncs, no en teníem. Ell era guitarrista, escrivia ballet, havia estrenat a París, a Londres, i per tant, el tsar de Rússia el va anar a buscar. I per què no coneixem la música d’aquest tio? Les seves partitures van quedar disperses i ara es comencen a editar i a tocar. Diumenge passat vaig estar al Palau de la Música i l’orquestra de Cadaqués va tocar dues obertures de Ferran Sort, i si no et dic que són d’ell et penses que són de Mozart. Perquè sonen igual de bé. Doncs ho va fer un tio català. I això es coneix molt poc. I no l’estic reivindicant des del punt de vista nacionalista, sinó perquè era el millor. Però clar, tampoc pots comparar aquest tio amb Viena. Allà tenien un emperador que organitzava un concert cada setmana. Aquí organitzàvem corrides de toros.

Parlant de divulgació, en el pròleg del llibre 100 coses que has de saber de l’òpera, dieu que el que ha de fer la gent és anar a l’òpera i no llegir. Per què en aquest país no es va a l’òpera?

Primer perquè jo crec que encara hi ha l’estigma, tot i que s’ho van guanyar a pols, que l’òpera és només per gent que té calers. Ni tan sols pels entesos. El Liceu se la va apropiar durant molts anys la burgesia catalana. Això és indiscutible. Per tant, durant molts anys, només va anar a l’òpera la gent que tenia diners. Quan resulta que la història de l’òpera està escrit des de la gent del poble. L’any 1700, 1800, la gent que anava a l’òpera era la gent del poble. Per un duro anaves a veure dues òperes diumenge a la tarda. Era el futbol de l’època.

D’on li ve aquest punt elitista, doncs?

Les coses es van començar a encarir. Fer teatre començava a ser car, els cantants començaven a cobrar molts diners. Diguem que és una cosa de cultura. Sembla que per sentir una òpera de Verdi hagis de ser culte, quan resulta que hi anava la gent del poble tranquil·lament. Després, també hi ha el tema de la llengua. Canten en italià, en alemany, en francès. A Anglaterra, totes les òperes s’han cantat sempre en anglès. Sense cap problema. I aquí a Espanya sempre hi ha hagut aquella cosa de no voler traduir... Fem Wagner en alemany. No, home, no, que no ens entendrà ningú. Per tant, tenia aquest punt elitista, que jo crec que s’ha mantingut durant massa temps, i que ara hauria de perdre.

Actualment, encara existeix aquesta visió elitista...

Clar que existeix. Perquè també les entrades valen 80 euros...

Però les entrades de futbol també valen molts diners... I al camp hi van 100.000 persones.

Hi estic totalment d’acord. Hi ha un capítol del llibre que es titula així: “Òpera i futbol”. I faig una comparació dels preus de les entrades. Per tant, no és una cosa de calers. Ara, és una qüestió de tradició. Tu et pots gastar 100 euros per anar al futbol perquè és una cosa que la gent fa habitualment, i en canvi 100 per anar a l’òpera... Un cop a la vida. Quan el que s’hauria de fer és anar-hi un cop l’any. I ara encara més, que hi ha aquesta oferta de l’òpera als cinemes. És brutal. Hi ha cines que et retransmeten una obra en directe, i tu pagues 10 euros i veus una òpera. També és veritat que l’oferta d’òpera que tenim és el Liceu. Després hi ha els Amics de l’Òpera de Sabadell i a l’estiu hi ha el festival de Peralada que en fa una. I està ple sempre. Per tant, potser si en fessin una mica més, segurament continuaria estant ple.

Aquest és un problema extrapolable a moltes altres arts: teatre, dansa, etc. El Gerard Sesé ens va dir que firmaria que la gent d’aquest país anés sis vegades l’any al teatre...

Està molt bé, però és inviable. Sobretot perquè no hi ha prou cadires a Catalunya perquè això passi. De fet, no n’hi ha prou perquè hi vagi tothom, ni tan sols, una vegada l’any. Tot i que, també és veritat que a l’òpera potser tampoc cal que hi vagi tothom. Jo entenc que hi hagi gent que no vulgui anar-hi. És com si a mi em dius que vagi un cop l’any al futbol. Però, amb la música, quan hi vas, també descobreixes coses.

De fet, crec que a tothom li agrada la música. Un estil o altre...

Sí clar. A mi hi ha gent que em diu: “Ostres, un concert d’una hora és molt”. I dic: “Sí, és la meitat d’un partit de tenis”. Entenc que hi hagi gent que li agradi el tenis. Però, una hora de música, hi passa de tot. I també hi ha moments que desconnectes i t’avorreixes, o estàs pensant amb altres coses. Però és normal. Forma part de l’hora de música que hi hagi moments de baixada. I el compositor ho sap, i et deixa descansar una mica i després et torna a fer pujar. Però, sí que és veritat que ens falta una mica d’aquests tipus de coneixements, sobretot per no sentir-nos malament.

Canviem una mica de tema. Tu has inventat els Sidokus, una espècie de Sudoku però musical. Explica’ns una mica que és exactament un Sidoku?

Un Sidoku és un Sudoku, l’únic que en lloc de funcionar amb números funciona amb notes musicals, i com que de notes en comptes de tenir-ne nou en tenim set, doncs la quadrícula és de 7x7. El que vam fer, el meu germà i jo, és, a cada quadricula amagar-hi una melodia. Per tant, les caselles que estiguin marcades amb gris, si el Sidoku està ben resolt, quan es toquin sonarà una melodia coneguda.

Tornant una mica al que dèiem abans, el Sidoku té molta més sortida als països centreeuropeus com Alemanya. Et frustra això?

No, no. Perquè jo conec bé el gremi i el món en què estic. Què passa amb el Sidoku? És un joc musical. Nosaltres, quan el vam crear, com que som músics, el meu germà i jo, teníem la idea que tothom podria jugar-hi, perquè donàvem per suposat que tothom s’apropa a la música d’una forma tan natural com nosaltres. I això no és així. La gent amb la música hi té una distància. De seguida, quan li proposes un joc musical a algú, et diu “Jo de música no en sé”. “No en sé”, vol dir que no sap llegir solfeig, però en canvi la música a tothom li agrada. Per fer un Sidoku no cal saber música, igual que per fer un Sudoku no cal saber comptar. Hi ha una barrera que fa que sigui només un joc per músics. A Alemanya tampoc en saben de música, però la tenen més a prop. Aquí tothom és entrenador de futbol, tothom s’atreveix, però ningú en sap res. Doncs allà això passa amb la música. Aquí vam publicar un llibre de Sidokus i vam vendre 1.000 exemplars, a Alemanya en vam vendre 30.000.

Pel que sé, el Sidoku no és l’únic joc musical en què t’has posat. Actualment estàs treballant amb un joc de Mozart.

Mozart va fer un joc de combinatòria. Va crear 176 compassos diferents i va fer un joc de daus de manera que tu tires els daus i depenent dels números que et surtin toques un compàs, que és un segon de música, o un altre. Tornes a tirar els daus i et surt un altre compàs, i l’afegeixes. I així fins a 8. De manera que les possibilitats que surti la mateixa sèrie de música són molt poques. D’aquesta manera et surten sèries musicals que funcionen perfectament perquè ell ja va pensar aquests compassos perquè sortissin consonants. Ell va fer dues parts, la primera es repeteix i la segona també i per tant cada peça musical dura 32 segons. Aquests 32 segons de música poden ser milions de combinacions diferents. Tu quan toques això resulta que estàs tocant un minuet de Mozart, i que de fet, mai abans ha tocat ningú, perquè és molt difícil que algú hagi tret la mateixa combinació que tu.

I tu d’això en vols fer un concert?

Sí. Ja s’ha fet altres vegades. Però jo li vull donar un toc una mica diferent, fent que la gent hi participi. A l’entrada del concert cada persona serà propietària d’un compàs i en funció del que surti als daus faré pujar la gent a l’escenari i que els músics toquin el minuet que hagi sortit.

L’objectiu d’aquests jocs són purament lúdics o amaguen una intenció formativa i d’aprenentatge?

No sé què dir-te. Per mi la música és lúdica, i no només per mi, per Mozart també ho era. Et fa vibrar. Jo segurament soc limitat perquè només vibro amb la música, a veure segurament també vibro amb altres coses, però amb la música és amb el que més. Aleshores, vull que la gent vibri també, no tots ho faran com jo, perquè si no acabaran malalts com jo, però sí que molta gent aconsegueixi vibrar una mica més amb coses que abans mai s’haguessin plantejat. La meva intenció és permetre que la gent pugui gaudir de la música molt més. Per tant, el component divulgatiu hi és, però sobretot hi ha el component de vibrar.

La música et permet jugar fins a uns límits que segurament cap altra disciplina permet?

La música té l’avantatge que lliga amb tot. Lliga amb els aspectes visuals, amb l’olor, amb el gust, amb la foscor. A més a més, no te la pots estalviar, no pots tancar les oïdes. No sentir res és tan difícil. Sempre estem exposats a la vibració sonora. I a partir d’aquí, si és només una vibració física se’ns queda només a l’orella. Però si tu tens el cap cultivat, és a dir, que has sentit moltes coses, que hi has reflexionat, que has deixat que et fes vibrar, aquesta vibració quan entra et dona plaer. Hi ha sons que et fan vibrar, que tenen components únics, diferents, macos, etc.

Per acabar, et demano que em diguis una paraula.

M’agradaria dir-te’n una que ara està molt de moda: sostingut. Ara tothom en diu hashtag del sostingut. I no és així, el sostingut té les línies horitzontals una mica inclinades perquè no es confonguin amb les línies del pentagrama, en canvi el hashtag les té completament rectes. En català també li diem coixinet. És un símbol que serveix per cridar l’atenció. De fet, el hashtag s’utilitza pel mateix. 

Text: Pau Franch

Fotografies: Albert Gomis

Tornar