Benvinguts al país dels verbívors

Benvinguts al país dels verbívors, una terra jocunda sense llei d’estrangeria. És verbívor tothom qui beu verbs i els fa ballar. L’única condició és no tenir por de jugar ni de jugar-se-la. Aquest portal ha passat per diverses fases des de la seva creació l’any 1999. L’última, de 2014 a 2017, ha estat un espai obert a professionals de tots els àmbits, setmanalment entrevistats amb el joc de rerefons. Podreu trobar totes les entrevistes aquí sota.

Abans, havia estat un fòrum interactiu amb propostes de jocs en català, castellà i italià, fins que les xarxes socials van aportar una via més directa per acollir la comunitat verbívora, que ara rep un estímul diari des de la pàgina www.facebook.com/verbaliajocs Com més hi intervingueu, més possibilitats de guanyar premis tindreu. El nostre principal interès és il•lustrar amb exemples que el fet de jugar és una experiència cultural de primera magnitud.

El país de Verbàlia l’impulsa Màrius Serra, autor dels llibres Verbàlia (2000), verbalia.com (2002) i Verbàlia 2.0 (2010) i coautor amb Oriol Comas dels jocs Verbàlia (Devir, 2010), El joc de l’enigmàrius (Devir, 2013) i els 4 jocs portàtils de la D.O. Verbàlia (2015). Des de març de 2018, Oriol Comas i Coma és, també, un personatge literari de novel•la negra, l’expert en jocs homònim que resol una trama criminal a La novel•la de Sant Jordi, de Màrius Serra (Amsterdam, 2018)


Cristina Losantos: "Per fer bé la meva feina no cal ser una artista"

Cristina Losantos (Barcelona, 1960) fa més de 30 anys que es dedica professionalment a la il·lustració. Ha treballat per premsa, per editorials, ha dibuixat per a llibres infantils i llibres de text. Ens rep a l’estudi de casa seva, on una ràdio analògica, de les d’antena i altaveu , l’acompanya durant la majoria d’hores que passa treballant. Evidentment les parets estan decorades amb obres seves i d’altres il·lustradors i dibuixants, i una gran taula flanquejada amb la llum de dos flexos presideix el seu estudi.

Dibuixar és una cosa que fem tots quan som petits, i que s’acaba quan algú ens diu que no ho fem bé i que millor que ens dediquem a una altra cosa. Els que us hi dediqueu professionalment no viviu aquest moment... Quan te n’adones que pots viure de dibuixar?

Me n’adono a l’escola. A totes les classes del món hi ha el que dibuixa millor, i jo sempre era la que dibuixava millor. Mai no he pensat en dedicar-me a una altra cosa, sempre ha estat el meu somni, el que volia fer. És veritat que la gent deixa de dibuixar. L’altre dia pensava que estudiar música, per exemple, com a extraescolar és una activitat amb molt prestigi. Tots els nens estudien música tant si els hi agrada com si no, i és una cosa que no passa amb l’educació plàstica.  Els nens fan piano, clarinet i el que calgui, encara que no els hi agradi i els hi doni pel sac. Crec que el prestigi de les arts plàstiques passa una mala època, en general. I el dibuix dels nens com a activitat en particular.

Però creus que quan tu eres petita aquest prestigi era més alt?

No, ni molt menys, et parlo potser de principis del segle XX, quan l’aplicació de la il·lustració era més evident: premsa, arts aplicades, joieria... Ara és més complicat. Però vaja, des de que tinc tres anys dibuixar és el que sempre he fet, el que he fet durant més hores a la meva vida i el que més m’ha agradat. Era el meu somni, ser dibuixant.

Convençuda des del principi? Molta gent que té cert talent per a dibuixar ni tan sols s’ho planteja fins que l’entorn l’empeny.

Molt convençuda tampoc... Jo vaig estudiar Belles Arts per allò que els pares t’ho diuen, que cal tenir un títol i estudiar. Quan vaig acabar Belles Arts vaig començar a fer classes de dibuix en una escola, i aleshores un dibuixant buscava un ajudant. Em vaig presentar a les proves, em van agafar i aquí va començar tot, primer ajudant a aquell dibuixant i després pel meu compte.

La Pilarín Bayés ens va dir que li agradava la teva manera d’il·lustrar perquè tenies un equilibri molt bo entre la part narrativa i la part estètica. Com definiries el teu estil?

Jo sóc híper narrativa. Jo crec que hi ha molts tipus d’il·lustració, igual que hi ha molts tipus de pintura: il·lustració gràfica, poètica, pictòrica... Jo explico històries. Faig dibuixos narratius on es veu què està passant, sempre passen coses als meus dibuixos. I si puc fer tres narracions paral·leles, millor. M’agrada l’anècdota. Dibuixem els dibuixos que ens agradava veure de petits. Admiro moltíssim als dibuixants que fan coses gràfiques, també narratives però molt més modernes. Jo no he aconseguit fer aquest pas estilístic, visc acomodada en la meva manera de dibuixar, que és la mateix que fa 25 anys però sabent-ne més.

Et veus igual els següents 25?

A aquestes alçades... [riu] No he sigut gens inquieta pel que fa la forma, i crec que en part és perquè a mi el que m’interessa és la història que estic explicant. I em cau la bava amb dibuixos d’altres estils, eh! Cadascú dibuixa com pot, o dibuixa com veu les coses. Per a mi seria molt forçat intentar fer una altra cosa. Fa molts anys ho havia provat alguuuna vegada, i no. No em reconec, no m’hi sento a gust i no em surt. Jo sóc d’anècdotes, d’explicar coses... Tintín, Mortadel·lo.

Deies que dibuixes el que t’agradava veure de petita. A casa teva estàveu subscrits a Cavall Fort, i sempre t’has declarat fan de Tintín.

El Tintín! Pensa que en el meu context, que ja tinc 55 anys, quan era petita no hi havia l’oferta que hi ha ara de tot. De dibuixos animats, de pel·lícules, de televisió, de revistes, de còmics... Hi havia poca oferta. A casa El zoo d’en Pitus va ser un gran referent. I el Tintín era... Fantàstic. Eren aventures, m’encantaven els dibuixos, i recordo copiar vinyetes. Era còmic francès, el millor que hi havia en aquell moment. Hi havia molt còmic francès i belga, com l’Spirou... El còmic de l’escola francesa, que és còmic de línia clara, és el que m’agrada a mi. Era el que hi havia,  i era bo.

Tens referents que vagin més enllà del dibuix i la il·lustració?

Tot el que saps et serveix. De tant en tant faig un trimestre de classes, i sempre dic als alumnes que com més coses sàpiguen més coses podran relacionar i els podran servir per als seus dibuixos. Encara que sigui una frase concreta, una idea, el que sigui! Tot el que has vist algun cop a la vida et serveix. Mira, fa poc havia de fer un dibuix i vaig recordar una escenografia d’una òpera que havia vist fa 20 anys. Vaig buscar-la i la vaig trobar, i em va servir 20 anys després. La pintura també és una gran referència, sobretot pel tema de la documentació o de les indumentàries. Quan feia el Flautista d’Hamelin la pintura va ser de gran ajuda pels vestits, pels mobles, per tot. Com més coses fas més ric serà tot el que facis, associar idees és clau i està molt bé.

A la teva professió se sol funcionar per encàrrecs...

Jo funciono exclusivament per encàrrecs.

Quins et motiven més?

Potser sonarà molt hipòcrita però no ho és gens: a mi tots els encàrrecs em fan il·lusió. Qualsevol trucada on m’encarreguen una feina em fa il·lusió. Clar que hi ha llibres que motiven més, però fins i tot pels llibres de text trobo la motivació. Si m’encarreguen un cartell per a un festival que el veurà molta gent potser sí que em farà més il·lusió, però jo penso que a tot se li pot donar la volta. Potser m’agraden més els encàrrecs curts. Em sembla que amb un llibre petit o una revista t’hi pots lluir molt, no arribes a cansar-te. M’agrada que soni el telèfon i que em diguin que han pensat en mi per una feina, i conservo aquesta sensació i la trobo sorprenent després de 30 anys dedicant-me exclusivament a això. Algú em truca i vol que li faci dibuixos! Ho trobo fantàstic.

Quin graude llibertat et donen?

En general et donen el text i et diuen que facis el que et doni la gana. M’han demanat esbossos, però mai m’han tombat un dibuix ni m’han fet repetir res. Bé, un cop vaig haver de canviar una portada perquè l’havia il·lustrat amb un llangardaix i just l’últim llibre que s’havia publicat en aquella col·lecció tenia un llangardaix a la portada. Jo no ho sabia i no ho havia vist. Però clar, com és comprensible m’ho van fer canviar. Però ja et dic, en general no em fan repetir mai res, al revés, em donen molta llibertat. I que em demanin esbossos no és greu, jo els faig igualment i per tant no ho visc com una gran ingerència a la meva vida. De fet treballes més segur perquè vas sobre segur, saps que agradarà.

Quina mena de vincle estableixes amb el text i amb l‘autor?

Va com va. Hi ha autors que hi parles des del principi. Les editorials no fomenten la relació entre autor i il·lustrador, llavors pot ser que coneguis l’autor abans, o que hi connectis...

Però tu creus que és necessari aquest vincle?

No. A veure, si pots tenir-lo millor, està bé, però si no el tens tampoc passa res. Alguna vegada si tens dubtes pots preguntar-li a l’autor, o pot ser que t’encarreguin llibres d’autors que ja coneixes i que ja saps com treballen.

L’Oriol Malet va posar sobre la taula un debat interessant: parlava d’una nova generació d’il·lustradors com la Paula Bonet o el Conrad Roset que exposen per tot el món i fan projectes molt personals. Ell deia que, respectant i admirant la feina que fan, ell es veu com un artesà que respon a encàrrecs, però en cap cas com un artista. Quina perspectiva tens tu?

Jo no sóc en absolut artista. Gens, zero. I no ho dic perquè la gent em digui que ho faci bé, crec que per fer bé la meva feina no cal ser un artista. Jo no tinc una necessitat imperiosa d’expressar-me dibuixant. Jo tinc una feina que està molt bé, que és dibuixar, i no dibuixo res si no tinc un text. Necessito un text per dibuixar. No penso que m’agradaria dibuixar les meves històries. I compte, no veig res de dolent en ser un artista il·lustrant. Estic molt d’acord amb l’Oriol en aquest sentit, jo no em sento artista i tinc molts companys que se’n senten i en són. Però jo venc dibuixos, i vendre dibuixos com a originals m’agrada. Potser jo ho visc d’una manera però els meus receptors sí que creuen que el que faig és una obra artística. Però no és la meva visió cap a la meva feina. I crec que de vegades és una mancança aquesta perspectiva, perquè sentir-te artista et fa anar endavant i anar descobrint coses. Jo faig una cosa bé, m’acomodo, i mai dibuixo sense text ni encàrrec. Jo quan estic de vacances no dibuixo.

D’aquesta gent que parlaves que tens al teu voltant, qui fa coses que t’interessin?

A mi hi ha dibuixants que m’encanta com ho fan. Sebastià Serra, Òscar Julve, Mercè Canals, Lluís Ferrer, Jordi Vila... Són una generació que són 10 o 15 anys més joves que jo, i fan dibuixos d’aquests que et cau la bava, que et fan venir ganes de dibuixar. Ho miro i m’encanta el que fan, tot. Els admiro molt.

Quan parlem d’il·lustració per textos infantils, els que dibuixeu esteu donant una educació estètica als nens, un primer pas per tenir criteris valoratius. Això ho consideres a l’hora de dibuixar?

Jo més que formar-los estèticament vull que s’ho passin bé. Mai em plantejo si estic formant a algú, jo vull que els hi agradi el que veuen. O almenys que els hi suscitin una reacció: por, riure, neguit... Més que un adoctrinament estètic, la funció que m’agrada que tinguin els meus dibuixos és que un nen s’ho passi bé, o que se li desperti la curiositat suficient perquè vulgui llegir les lletres que hi ha al costat del dibuix. Dibuixar per adults també m’encanta, perquè pots establir molta complicitat. El llenguatge és diferent, tens altres referents, saps que té diferents nivells de lectura. Hi ha moltes possibilitats, i cada receptor ho rebrà d’una manera diferent depenent de la seva formació, la seva curiositat o la seva sensibilitat.

Una altra reflexió habitual és que la feina del dibuixant és molt solitària, que passeu moltes hores treballant sols. Tu com vius aquest fet?

A mi m’encanta treballar sola. Em costaria molt treballar amb gent i compartir estudi. Alguna vegada delego el color si tinc molta feina, però cadascú ho fa a casa seva. Em costa molt treballar amb gent. A veure, quan tinc ajudants m’agrada i m’hi sento bé, però estar aquí a casa treballant amb una altra persona se’m faria molt estrany. Per a mi un dia ideal és un dia on sé que no he de sortir de casa. És quan treballes millor, quan tens uns quants dies seguits sense interferències. Quan tens molta feina tanques la porta. Una entrevista? No. Un dinar? No. Una celebració d’una revista? No. Ahir, per exemple, celebraven els deu anys del Tatano. I hi vaig anar perquè era ahir, però arriba a ser fa tres setmanes i hauria dit que no. Hi ha moltes temporades que em dedico només a dibuixar, no faig res més. I quan a partir de l’abril baixa la feina obro la porta, i per aquella porta s’hi cola tot. I també està bé i gaudeixo aquesta època. Però quan he de dibuixar molt i he de fer una feina on necessito molta concentració, el que més m’agrada és pensar que no he de sortir de casa, que no cal res més que menjar i dormir. Això em tranquil·litza.

Per acabar, et demano que escullis una paraula.

Vida.

 

Text: Oriol Soler

Fotografies: Adrià Calvo

Tornar