Robem uns minuts a Andrés Aberasturi (Madrid, 1948) enmig d’un cap de setmana de No es un día cualquiera, el programa de RNE en el que col·labora. Periodista de base ha recorregut diversos canals, cadenes de ràdio i diaris, arribant a presentar informatius a TVE i Telecinco. Va ser un dels fundadors de la Fundación Nido, dedicada a nens amb discapacitat cerebral com el seu fill Cris. Parlem amb ell del periodisme que ja no existeix, de com el joc i el llenguatge van relacionar-lo amb el seu fill i divaguem per la conversa sense pressa, guiats per la seva veu pausada i ronca.

Potser és una mica temerari, però m’agradaria començar parlant de la situació actual del periodisme...

És bastant trist. No té molt a veure amb el que la meva generació creia que era el periodisme. La nostra situació tampoc va ser molt normal, veníem del franquisme i tots teníem una lluita comuna, que era la defensa de la llibertat i que arribés d’una vegada la democràcia. Els mitjans estem fent, estan fent, periodisme de trinxera. Quan fèiem debats teníem polítics i periodistes que no eren de cap partit, ara els polítics ja no hi van perquè els periodistes ja els representen. Em sembla trist haver arribat a aquesta situació, i que això aixequi l’audiència. Aquesta és l’Espanya del s XXI, estem fatal.

¿Quins són els errors?

La falta d’independència. Tampoc cal assenyalar ningú en concret, hi ha periodistes bons, però hem de saber que qui ens representa s’equivoca i encerta. Primer hi va haver una guerra empresarial entre Prisa i ABC, l’aparició d’El Mundo... Hi va haver una bipolarització excessiva. I després la televisió, que ha convertit en espectacle allò que no ho hauria de ser. Això no pot ser, no és seriós. A més a més, sempre són els mateixos. Jo no tinc res contra ells, la majoria són amics meus, i de fet jo he participat en alguna tertúlia, però jo no anava a cridar més que la resta i ja no em van tornar a trucar.

Molts cops has defensat el periodisme de proximitat. Si aquest periodisme mor, què es perd?

Cada cop hi ha menys mitjans, es compren, es fusionen... Al final acabarem com deia Orwell, un tio tindrà tots els mitjans de comunicació, o igual això ja existeix i tenen un pacte entre ells... No sé, teoritzant i conspirant es pot arribar molt lluny [riu]. Tenim molta informació però no tenim formació. I per formar-se cal accés a la informació, però cal tenir la voluntat d’informar-se. A Iraq un bloguer donava una versió real de la guerra, que no era la dels Estats Units ni la de Saddam Hussein. Això és el periodisme real, i no el periodisme teledirigit de les guerres actuals. Els grans periodistes de guerra, com Manuel Leguineche, deien que l’última guerra romàntica pel periodisme va ser la de Vietnam. El pitjor de tot això és que els conflictes ens semblen aliens, passen de moda, ens oblidem d’acostar les coses al ciutadà. Per això és bàsic seguir amb periodisme local, proper.

Has passat de crear a partir de la realitat, al periodisme, a crear amb la lírica fent poesia. Com canvia l’ús de les paraules?

Tampoc no és tan diferent. Jo vaig començar amb un grup de poesia que teníem a l’escola de periodisme, com quasi tots els adolescents. Posàvem cara de maleïts i tot, havíem de passar els versos per la censura, fins i tot venien els grisos als recitals. Tot tenia una certa maldat que ens encantava. Jo escrivia poesia des de molt petit, però ho vaig deixar quan vaig començar a escriure als diaris. Tancar l’edició d’un diari és una de les coses més boniques que hi ha. Després, la tornada a la poesia va ser no pensada, no tenia la idea de tornar a escriure. Crec que la poesia és el camí més curt. Jo sóc incapaç d’escriure una novel·la.

Per què?

Em sembla una heroïcitat. Quan veig aquests companys periodistes que treuen aquests novel·lots... Jo al foli 14 ja ho he dit tot,  ja s’han enamorat, s’han casat, i si cal s’han mort. Em sembla una bogeria escriure una novel·la, en canvi la poesia és el camí més curt, en quatre línies dius tot el que sents. Vaig tornar a escriure poesia fent-li una carta al meu fill una matinada. A partir d’allà va sortir el llibre que li vaig dedicar, Palabras para Cris, i més tard va sortir El libro de las despedidas. Allà vaig posar el punt i final, crec que ja he dit tot el que havia de dir i no he tornat a escriure. Realment, només tinc tres llibres de poesia. He escrit també un assaig humorístic que es diu Dios soy yo, sobre l’educació a una escola de capellans.

Com va sortir la idea?

Jo el volia titular Yo y Dios, però em va semblar excessiu.

Et posaves per davant de Déu i tot!

[riu] Sí, era massa. Després, entre parèntesi posava l’explicació del llibre, una cosa com ara crònica sentimental d’una religió codificada. Era la crònica d’uns anys on tot era absurd, on t’adones que tot seria més fàcil si ens haguessin dit la veritat sobre les coses. Sobre què era la vida. Te n’anaves als diccionaris i descobries què era la circumcisió, la masturbació... Ens van vendre allò com històries de por. D’estudiant em vaig rebel·lar contra aquest món. Per sort no em van fer fora dels jesuïtes, els vaig enganxar en una època dialogant, els posaven pel·lícules d’Ingmar Bergman, ens deixaven discutir... Fins i tot vaig discutir amb el capellà de filosofia sobre l’existència de Déu i demostrar l’absurditat d’aquella època.

Anem al joc verbal. Sembla que ets un desastre total.

Sóc un autèntic desastre. A veure, no, parlem-ne. El desastre és en Màrius Serra i tots els que fan aquests tipus de coses. I crec, amb perdó, que han tingut una infància difícil. És impossible ser tant rebuscat i tenir aquesta crueltat mental per fer aquestes definicions. No en rasco ni una, sóc completament incapaç, mai he acabat un crucigrama. Mai. I en principi sóc un home de lletres, tinc cert llenguatge i he llegit molt. No entenc les definicions. I els que fa Fortuny a La Vanguardia... És que has de desxifrar-ho i tot! No n’encerto ni una, cap ni una. És una mena de càstig diví. Com els sudokus, encara no sé en què consisteixen.

Així que de passatemps res. I de jocs?

El mus. És una religió, no un joc. I m’agradaria jugar més al pòquer, perquè m’agrada el rotllo macarra del whisky, el puro i tot això. Però no tinc diners. Potser els escacs m’agraden una mica, perquè m’obliga a pensar, però si jugo contra l’ordinador em guanya, així que...

M’agradaria parlar del teu fill. El joc et va servir per fer un apropament cap a ell, que va néixer amb paràlisi cerebral?

A veure, amb el nivell del Cris no es pot parlar de jocs en el sentit estricte, no es pot compartir un pensament lògic amb la seva idea. Jo amb el Cris m’he portat com amb el seu germà, hem fet lluites encara que ell no ho sabés, hem parlat tot i que mai ha contestat ni ha sabut de què es parlava... Però la nostra filosofia amb el Cris ha estat la del “com si”. Potser tot és diferent, però tot es pot fer.

S’estableix una nova forma de llenguatge?

En el cas del Cris és massa profund. El catedràtic José Luis López Aranguren, que ja va morir, em va dir a una entrevista que del que estava més orgullós de tot el seu treball universitari era del llenguatge que va establir amb el seu fill. Sempre es crea un llenguatge d’interpretació, gestual, en el que et guies per petits detalls. Però clar, ell estén el braç i no saps si vol aigua, llet o si simplement aixeca el braç. És un problema que he descobert molt després, i que ara mateix em desassossega bastant: no saps si has encertat o si has fet tot el que podies.

El procés de verbalització és vital?

Va ser vital, totalment. La meva generació va ser la primera que va treure tots els fills al carrer, encara que anessin en cadira de rodes. Potser abans no s’amagaven, però no hi havia orgull. Fins i tot vam anar a una manifestació contra Gallardón a La Puerta del Sol. Cal fer-los visibles per a la societat, cal ensenyar-los. Mira, a la Cibeles van sortir els nostres nens després de la desfilada, van anar amb les models i les cadires de rodes allà. La verbalització... Jo no vaig escriure el llibre per necessitat. Tu assimiles que la teva vida canviarà, però ja està. Va sortir perquè va sortir, vaig dubtar si havia de publicar-lo o no, perquè era molt íntim, em semblava impúdic.

Quin era el dilema?

Era més per ell que per mi. Era una història dura, però els meus pares em van convèncer de que era bo que el publiqués, perquè molta gent entendria coses. Jo al llibre admeto que en algun moment vaig pensar que el millor que podia passar era que el meu fill morís. Això és molt dur. Però ho vaig explicar, ho vaig escriure. Un dia, al costat de casa, em vaig encontrar una senyora gran que em va dir que li vaig treure un pes de sobre enorme, perquè havia tingut el mateix pensament quan va néixer el seu fill amb Síndrome de Down. Li vaig fer una abraçada enorme i vaig pensar que només per allò ja valia la pena escriure el llibre.

Explica’m coses de la Fundación Nido.

O t’associes o estàs perdut. Estem en lluita permanent amb l’administració. Els parlen de cost social... No és cost social, és una obligació constitucional! És on primer retallen, on baixen primer. Tot ha estat fruit del moviment associatiu dels pares, aquí neix tot. Ara estem millor, però només faltaria! Els polítics em diuen que hem progressat molt els darrers 15 anys en aquest aspecte, però jo crec que hem avançat més en trens d’alta velocitat que en inversió social.

Com es canvia això?

Primer, reclamant. Que entenguin que no ens fan un favor, sinó que és la seva obligació i han de fer la seva feina. No són subvencions que em donen els polítics, ens ho dóna l’estat. I també cal fer veure la realitat. Parlar de discapacitat és complicat, ningú sap exactament de què parla. Stephen Hawking té una paràlisi cerebral i el meu fill també, i són totalment diferents. Cal distingir, la distribució és generalista, absurda i antiga. Però els polítics canvien la manera de ser quan veuen la realitat. Hi ha gent que té iniciatives privades i també tinc la obligació moral de dir-ho. Nosaltres ara ampliarem la residència, i tot gràcies al finançament d’Ester Koplowitz, que és una dona que no es fa autobombo, i està fent moltíssimes coses a l’Hospital Clínic, finança investigació. I no ho va explicant pels llocs. Si els empresaris d’aquest país fessin un mecenatge social coherent, tot seria completament diferent.

Per acabar, et demano que escullis una paraula.

Paraula. És la base, a partir d’aquí la resta de coses són possibles. Sense paraules no hi hauria res.

Text: Oriol Soler

Fotografies: Marc Saludes

Si vols veure més fotos, clica aquí.