Benvinguts al país dels verbívors

Benvinguts al país dels verbívors, una terra jocunda sense llei d’estrangeria. És verbívor tothom qui beu verbs i els fa ballar. L’única condició és no tenir por de jugar ni de jugar-se-la. Aquest portal ha passat per diverses fases des de la seva creació l’any 1999. L’última, de 2014 a 2017, ha estat un espai obert a professionals de tots els àmbits, setmanalment entrevistats amb el joc de rerefons. Podreu trobar totes les entrevistes aquí sota.

Abans, havia estat un fòrum interactiu amb propostes de jocs en català, castellà i italià, fins que les xarxes socials van aportar una via més directa per acollir la comunitat verbívora, que ara rep un estímul diari des de la pàgina www.facebook.com/verbaliajocs Com més hi intervingueu, més possibilitats de guanyar premis tindreu. El nostre principal interès és il•lustrar amb exemples que el fet de jugar és una experiència cultural de primera magnitud.

El país de Verbàlia l’impulsa Màrius Serra, autor dels llibres Verbàlia (2000), verbalia.com (2002) i Verbàlia 2.0 (2010) i coautor amb Oriol Comas dels jocs Verbàlia (Devir, 2010), El joc de l’enigmàrius (Devir, 2013) i els 4 jocs portàtils de la D.O. Verbàlia (2015). Des de març de 2018, Oriol Comas i Coma és, també, un personatge literari de novel•la negra, l’expert en jocs homònim que resol una trama criminal a La novel•la de Sant Jordi, de Màrius Serra (Amsterdam, 2018)


Alejandro Aris: “Abans la medicina tenia un art que s'adquiria amb la intuïció i l'experiència, avui és pura ciència”

L’Alejandro Aris (Barcelona, 1943) ha estat un dels cardiòlegs i cirurgians de cor més rellevants del nostre país, i al mateix temps ha estat comparat amb el cèlebre escriptor nord-americà Dan Brown. Aris, es va llicenciar en Medicina i Cirurgia a la Facultat de Barcelona el 1966 i es va especialitzar en Cirurgia Toràcica i Cardiovascular als Estats Units, on va viure set anys. De tornada a Barcelona, el 1976 va ser nomenat cap de la unitat de Cirurgia Cardíaca de l'Hospital de la Santa Creu i Sant Pau. Sota el seu càrrec es van realitzar operacions pioneres a Espanya com el primer trasplantament de cor i la primera implantació d'un cor artificial. No obstant això, durant els últims anys de la seva carrera professional i especialment després de la seva jubilació, Alejandro Aris no ha dubtat a deixar de banda el bisturí per dedicar-se a les seves altres grans passions: l'art i la literatura. El 2002 va publicar Medicina en la pintura, el 2007 Los cuadros del anatomista i el 2009 Matarratas. Actualment, s'ha encapritxat de les verbigràcies, un curiós joc de paraules que no ha dubtat a explicar-nos.

Per contextualitzar una mica el tema. Ens pots explicar que són exactament les verbigràcies?

Verbigràcia és un nom que li he posat jo. Es refereix a paraules que fan gràcia. Paraules que per la seva tipografia o per la manera de representar-les evoquen directament el sentit que té la frase. Per exemple, la paraula tiroteig, té totes les lletres travessades per bales.

D'on surt aquesta idea?

Això no m'ho he inventat jo. Ho vaig treure dels Estats Units, on vaig viure-hi a finals dels anys seixanta i inicis dels setanta. La revista Playboy treia una o dues vegades l'any una pàgina d'un senyor que es deia Robert Carolla en les què feia exactament això. I ho anomenava Word Play. És a dir, joc de paraules, però no com nosaltres ho coneixem. No lingüísticament, sinó que agafes una paraula i jugues amb ella. I a mi em va agradar la idea. Llavors, l'any 82, ja a Espanya, vaig començar a fer-ho en castellà, i vaig reunir deu o dotze pàgines. Vaig encapritxar-m’hi bastant i vaig presentar-ho a un parell de diaris de Madrid per publicar-ho, però no vaig tenir èxit. I l'altre dia, ja jubilat, vaig començar a regirar papers i vaig trobar-ho, i vaig pensar que podria reprendre-ho. Aquest estiu n’he fet més de 60 pàgines. En total en tinc més de 350.

Quin procés segueixes a l'hora de crear-los?

És molt curiós perquè ara tinc una sequera total. Potser perquè estic una mica desinflat, però a l'estiu, paraula que se m'ocorria paraula que feia. Vaig arribar a la conclusió que gairebé cada paraula es pot representar. Ho feia amb paraules que veia, per exemple, a la televisió, o a anuncis, i deia d’acord, doncs la faig. Estava en un momentum, en una inèrcia imparable. Però ara estic absolutament sec.

Hi ha lletres que donen més joc que altres?

La O, per exemple, perquè pots incloure-hi coses a dins. La L, també dóna joc, perquè simula una persona, la pots tombar, etc. La B. A mi m'agraden molt les verbigràcies que són conceptes. En el sentit que no has de dibuixar objectes, sinó que representes una idea. Dispersió, disjunció, depressió, etc. En tinc moltes d'animals també.

És una feina bastant creativa, no?

Sí, jo de fet sóc bastant creatiu. Tinc una part artística bastant gran malgrat la meva professió. He escrit llibres d'art, novel·les, etc. Però això és una mica diferent. I, a més, em sap greu que no surti a la llum, perquè jo crec que és inèdit aquí a Espanya. No ho he vist mai. Torno a dir, no és idea meva, ho vaig copiar, però aquí està. La meva intenció és publicar-ho en algun diari o revista. Si no ho aconsegueixo em sembla que m’obriré a altres terrenys.

D'on et ve aquesta passió per l'art i les humanitats?

A casa meva es cultivava molt l'art. El meu pare era arquitecte i la meva mare mestra, i a casa a l'hora de dinar i de sopar es parlava d'art. Jo vaig conèixer abans l'Esclau de Miquel Àngel que Tintín, per exemple. També escoltàvem música clàssica. No hi havia televisió òbviament. Sempre he tingut una inquietud per tot això. De fet, també vaig fer el llibre Medicina en la pintura, que és un recopilatori d'obres d'art en el qual apareixen patologies mèdiques. El van traduir a quatre idiomes: anglès, francès, portuguès i grec.

Consideres que és un llibre d'art o de medicina?

D'art. Perquè examina les patologies que hi ha en els quadres. Bàsicament és un llibre d'art i està editat com un llibre d'art: bon paper, bones reproduccions, grans dimensions, etc. Són 40 quadres que jo vaig triar, perquè hi ha 500 quadres, almenys, en què apareixen patologies. Però en el llibre hi surten els que a mi més m'agradaven. Ja ho dic en el pròleg que és una elecció personal.

Reivindiques la conjunció entre dues matèries, la ciència i les humanitats, moltes vegades tractades d'antagòniques?

Sí. Crec que sóc un exemple d'això. Letamendi deia: “El metge que només sap medicina, no sap ni medicina”. És a dir, al voltant de la medicina hi ha tot un seguit de coses que ajuden molt a exercir-la correctament. No obstant això, crec que el meu cas és una mica curiós. Quan vaig presentar el llibre Medicina en la pintura al col·legi de metges vaig dir: “Alguns de vosaltres us podeu preguntar que fa l’Alejandro capbussat en aquest tema, quan es passa la vida obrint i tancant cors”. Llavors, els vaig explicar que jo venia d'una cultura bàsica a casa meva i que sempre m'havia agradat l'art. Però si, no són incompatibles en absolut.

Les teves novel·les acostumen a estar relacionades amb la medicina. Intentes transmetre coneixements mèdics als lectors?

Si, i hi ha gent que m'ha dit que és el que més els agrada. Per exemple, en la segona novel·la, Matarratas, hi surt un trasplantament de cor explicat pas a pas, però amb un llenguatge entenedor pel lector no expert, i molta gent m'ha dit que li ha encantat aquest fragment. En el primer llibre, Los cuadros del anatomista, hi surt una sèrie d'anècdotes mèdiques i casos que jo he viscut en primera persona o he sabut gent que els ha viscut. O sigui que són casos reals. Tot el que surt sobre la medicina és real, excepte els assassinats. Són casos curiosos.

Després d'escriure Matarratas va haver-hi gent que et va comparar amb Dan Brown. Què va significar per a tu que t’equiparessin a un escriptor com ell?

Jo no pretenc estar a l'altura de Dan Brown. De tota manera, ara que parles d'ell, quan vaig escriure Los cuadros del anatomista, va ser a partir d'una aposta que vaig fer amb la meva filla. En aquella època jo estava llegint El Codi de Vinci i recordo que li vaig dir de broma: “Jo puc escriure una novel·la així”. I ella em va dir: “Va papa…”. I li vaig dir: “Imagina't que arriba un home a urgències amb tot un braç dissecat com surt en el quadre de Rembrandt Lliçó d'anatomia…”. I em va dir “Quina bona idea papa, per què no ho fas…”. I llavors se'm va ocórrer fer una novel·la en què el criminal representés en cada assassinat un quadre diferent.

És a dir, que en les teves novel·les també hi barreges les teves dues grans passions: la medicina i l'art…

Exacte. Per això es diu Los cuadros del anatomista. Perquè tracte d’un home que en sap molt d'anatomia, per la forma en com comet els crims. El Crist de Dalí, també apareix en el llibre. A més, és una novel·la semi autobiogràfica, perquè succeeix a Washington l'any 68, i jo estava vivint-hi en aquella època.

Tenen alguna cosa a veure la medicina i l'art?

Hi ha moltíssims metges artistes. Jo conec a diversos metges que pinten molt bé. Que s'han dedicat a la pintura i ho fan molt bé. Cirurgians potser no tants, perquè són homes més viscerals. No els veig estant hores i hores asseguts i pintant. El cirurgià és molt més extravertit i resolutiu. Per això som cirurgians, perquè no ens agrada elucubrar, ens agraden les coses clares.

Consideres que els cirurgians feu art amb el cos humà?

Els cirurgians plàstics per descomptat. Els altres no. Sobre això, va haver-hi una gran controvèrsia, actualment resolta, que era si la medicina era art o ciència. Abans era art, perquè els diagnòstics es feien per perquisició, sense basar-se en coses científiques: tenies mala cara, estàs blanc, etc. Avui dia i des de fa uns 30 anys els diagnòstics es fan amb ressonàncies magnètiques, anàlisis i proves científiques. Se salven moltes més vides, però el metge pràcticament ni toca ni mira el pacient. Que està molt bé. Avui dia hi ha proves que et poden pronosticar si tindràs càncer de pròstata o no. Això és fantàstic, però ja ningú et fica el dit al cul i et toca la pròstata per veure com és de gran. Abans la medicina tenia un art que s'adquiria amb la intuïció i l'experiència, avui és pura ciència.

Abans d'acabar, deixa'm preguntar-te per la sanitat catalana. Després de tots aquests anys de retallades, com veus el sistema de salut actual de Catalunya?

Jo em vaig jubilar el 2008 i per tant no vaig viure tota aquesta època. Però haig de dir que els últims anys que vaig estar de cap de servei, no és que hi hagués retallades, però ja no t'atrevies a demanar segons quines coses. Ja veies que hi havia una falta de mitjans tremenda, perquè faltaven diners. “No hi ha peles” et deien.

No hi havia diners o no volien invertir-los en sanitat?

Bé, invertir en sanitat és tan difícil. Costa molt dir que s'inverteix en sanitat perquè els resultats no es veuen fins 30 o 40 anys després. Aquestes campanyes que hi ha ara de càncer de còlon o càncer de mama no es veuran que han estat efectives fins d'aquí a uns anys, si ho són, que suposo que sí. Però jo ja veia per on anaven les coses. Però evidentment, a mi no em van agafar les retallades ni em van rebaixar mai el sou. Però sé que tots els meus companys que s'han quedat ho estan passant malament.

A l'Hospital de Sant Pau, on vas treballar-hi molts anys, encara hi ha moltes pancartes a favor de la sanitat pública i en contra de les retallades.

És que Sant Pau és més conflictiu, perquè és sanitat pública però no depèn del ICS (Institut Català de Salut). És una fundació privada, llavors, és una mica com Catalunya amb Madrid, han de demanar les peles i han de negociar els convenis, i els engarroten bastant.

En l’àmbit de la recerca i desenvolupament, tenint en compte les notícies que sovint es publiquen, sembla que sí que s'estan fent bé les coses…

Jo crec que s'estan fent grans coses. Malgrat tot, hi ha un gran potencial humà i hi ha gent molt capaç i amb moltes ganes de treballar. Cada dos per tres surt en els mitjans avenços mèdics que s'han aconseguit a Barcelona i a Catalunya. El que passa és que per cada metge que investiga i que fa alguna cosa bé al Clínic o a Sant Pau o a la Vall d’Hebron hi ha 40 metges infravalorats. Alguns metges estan cobrant menys de 1.000 euros al mes. I sense contracte. Això és espantós. O sigui, jo em vaig fer metge perquè sabia que em guanyaria la vida, això als anys 60. Però ara, no té res a veure amb això. A més, n’hi ha molts que han de marxar d'aquí.

Ara sí, i ja per acabar, et demano que escullis una paraula.

Rimbombante. M'encanta. Perquè és rimbombante. És una paraula que té pràcticament totes les vocals, i a més t'omple la boca.

Text: Pau Franch

Fotografies: Albert Gomis

Tornar