Adrià Pujol Cruells: "Una ciutat camina sola, no es pot transformar el seu rumb en poc temps"

L’Adrià Pujol Cruells (Begur, 1974) és antropòleg. Acaba de publicar L’Eclipsi, el llibre de George Perec publicat per l'Avenç que té com a títol original La Disparition i que, entre altres singularitats lingüístiques, està escrit sense la lletra E. L’Adrià l’ha traduït al català fent desaparèixer la lletra A. Ens trobem a la terrassa de la llibreria Laie, on a part de Perec també parlem de la seva obra literària pròpia, a mig camí entre la crònica, l’assaig, la ficció i l’etnografia  (una mica tot alhora) tant a l’Empordà - Guia Sentimental de l’Empordanet, Pòrtic 2008 - com de la capital catalana - Picadura de Barcelona, Sidillà, 2014 -. La capital catalana, els seus múltiples relats oficialistes i oblidats i la seva transformació des dels Jocs Olímpics també apareixen a la conversa arran de l'exposició que ha fet ell mateix al Museu Etnogràfic. Plou, fa vent i fred de febrer. L’Adrià demana un cafè amb gel i una aigua amb gas, i sap que hem d’esperar a que el cambrer ens vingui a demanar què volem perquè sinó s’enfada.

Volia començar parlant de L’Eclipsi, el llibre de George Perec que has traduït al català. Quins han estat els principals al·licients i les principals adversitats d’aquest encàrrec?

Al·licients tots! En aquest cas, dificultat i al·licient és el mateix. Tot el que té de complicat traduir L’Eclipsi ho té d’al·licient. De fet qualsevol acte creatiu, si no és difícil no és creatiu. Per fer una cosa normal i fàcil, millor no fer res. Va per aquí, les dificultats de Perec no són tantes com poden semblar. Un cop fet tothom diu “oh!” i es posa de genolls, però no n’hi ha per tant. Fins i tot a les presentacions em demanen que firmi el llibre, i és una traducció. Els traductors no firmen llibres.

Però tampoc és una traducció a l’ús.

No, però les dificultats sempre hi són. Jo tradueixo llibres normals, i les dificultats que he tingut amb aquest no són més grosses que les de traduir un llibre normal. Amb Perec la dificultat és el joc lingüístic, en un altre llibre la dificultat serà reproduir una metàfora, entendre què vol dir, veure si hi ha dobles sentits... No és postureig ,eh! Sí que hi ha dificultats, però és una música, una gimnàstica. Un cop t’hi poses, saps que no pots dir la A i ja està, no hi ha dificultat. No hi havia pensat mai, però quan escrius no pots dir barbarismes, oi? En principi, si aquesta és la teva norma. Doncs ja és una dificultat, i si t’imposes dir barbarismes la dificultat serà dir-los!

Però no has hagut d’imposar cap mètode? Llistes de paraules sense la A, expressions i estructures sintàctiques...

I tant! Hi ha una xerrada que es pot consultar a Youtube sobre Perec on ho explico tot fil per randa. El mètode – que no va ser ben bé un mètode perquè no sóc un tio tan seriós ni tan preparat, a més a més no tinc tant temps – va ser tornar a llegir La Disparition de Perec, confirmar que no s’entén res [riu], que costa molt, que no hi ha una música on agafar-se i començar a fer provatures. Aleshores vaig fer una mica de gimnàstica, vaig separar en un word totes les paraules catalanes sense la A (tampoc serveix de res, però almenys la tenia), i vaig omplir de post-its tot l’estudi. Hòstia, això m’agrada molt. L’Eclipsi no només fa desaparèixer una lletra, fa servir paraules molt estranyes. Em vaig fer llistes de maneres de dir casa en català sense la A, i les tenia totes en un post-it. I anar fent. Però la pedra a la sabata de L’Eclipsi no és la manca de la lletra, sinó tots els jocs de paraules. Se’t passen per alt palíndroms i coses semblants. He consultat una quarantena o cinquantena de llibres, de tesis doctorals... El llibre genera molts estudis, i de cop algú descobreix un palíndrom que ningú havia vist. Aquesta és la feina! Més que traduir. Hi ha paràgrafs sencers on cada frase és un joc.

Com explicaries a algú que està allunyat de la metalingüística per què Perec és, segons has dit tu mateix, digne de festeig?

La pregunta és pertinent, eh! És estrany que al nostre país hi hagi algú no familiaritzat amb el joc verbal. No amb l’OULIPO! Però la ludolingüística és present a tot arreu. Hi ha el Màrius Serra que ho sap tot i que a sobre ho transmet als mitjans, hi ha El Gran Dictat, hi ha Caçadors de Paraules, les Paraules en Ruta a Divendres... Això està present als mitjans, i el català està acostumat a venerar la llengua. Sigui perquè no la coneix, sigui perquè ha estat perseguida... L’OULIPO va fer-ho en un país on es podia fer. A la França dels 50, 60 i 70 és lògic que surti gent que vol aprofundir i renovar la literatura sense fer el pallasso. A l’OULIPO hi ha Italo Calvino, Perec, ara hi ha Olivier Salon, un matemàtic que és una màquina de la física quàntica. No són aficionats a fer jocs, van a fons. Paradoxalment, a Catalunya ens hem quedat a la part més juganera. Perec renova la novel·la moderna, li dona una sortida possible després de la Segona Guerra Mundial... I Italo Calvino, si algú s’atreveix a dir que no és un bon escriptor, que s’amagui.

A Catalunya ens hem quedat amb l’anècdota i no amb allò que pot ser transformador?

Jo crec que una mica sí. No vol dir que l’OULIPO tingui la veritat o que sigui superior, a més era gent que no anava del pal. Perec era molt humil, i després de fer això! Mostraven camins per treballar literàriament. Ells han estat molt criticats, els han titllat de frívols, de vendre fum o de no anar enlloc. No ho sé, a Catalunya tenim exemples, el Joan Lluís-Lluís ha experimentat molt a Xocolata Desfeta, el Ramon Solsona també ha jugat molt en aquest aspecte. I dic jugar en l’accepció francesa, jouer, jugar com tocar, com treballar. A qui creu que no sap res de l’OULIPO, li diria que sap més del que es pensa.

Canviem de tema i parlem de la teva feina antropològica. Has treballat en el camp literari amb llibres a mig camí entre la crònica i l’assaig que alhora són un treball etnogràfic, i ho has fet a l’Empordà i a Barcelona. Quin punt de partida prens per fer projectes com aquests i com t’enfrontes a parlar d’un i altre lloc? Empordà amb el seu univers Pla i la Barcelona post-olímpica.

El que jo faig – que no soc l’únic – és molt francès. A França, George Perec, o Claude Lévi-Strauss són etnòlegs, sociòlegs i escriptors. No hi ha trencament entre el paper científic i el paper literari. Si no tens quatre tècniques literàries vàlides, l’estudi científic no val per res. Cal dominar l’argot, i el de la ciència i la creació literària són distingibles però es toquen. I s’haurien de tocar més. Hi ha llibres d’assaig infumables encara que l’autor en sàpiga molt, perquè no té ni idea d’escriure. I hi ha literatura infumable perquè no sap res. Jo faig el camí paral·lel des de sempre, ho he fet sempre. De vegades em poso la disfressa d’antropòleg per exposar a un museu, me la poso per visitar l’Empordà però faig literatura... I avui entra a impremta un llibre meu que és assaig sobre l’humor, i documentadíssim, però és una novel·la.  A la universitat vaig tenir molts problemes per això, em deien que els meus treballs eren massa literaris. Amb el discurs d’ “això és ciència!”: Però gran part de la divulgació científica és molt poètica. A Catalunya ho fa el Francesc Serés, que ha estudiat antropologia, el Sànchez-Piñol, que també ho és... Jo em poso al mig, molt francès. Viatges, etnografia, passejar, traduir... No veig cap trencament ni cap frontera, no és un capritx i ho trobo lògic.

Fa poc has fet una exposició a Barcelona, al Museu Etnogràfic, amb cartells i objectes que expliquen la ciutat. És una exposició crítica i paradoxalment, la va inaugurar Jaume Collboni, del partit que ha governat durant més de 30 anys la ciutat. Hi ha hagut un únic relat sobre Barcelona i ara comença a despertar-ne un altre?

Com dic a la exposició, una cosa és criticar el relat socialista – jo el primer – i l’altra estranyar-se de que sigui així. El que passa a Barcelona és lògic, és el que passa a totes les ciutats del món des que són ciutats, des de la Roma imperial. Una ciutat són dues coses: la gent, l’urbs, el caos que és imprevisible, i el relat oficial de qui governa. Això és normal, els socialistes han fabricat el relat que tenim i que ara comença a fer aigües. Comença l’any 86 més o menys, quan Maragall veu a Nova York el lema I love New York i l’implementa. I el socialisme ha oblidat els barris, les seves identitats i ha fabricat un relat suprabarrial, el de la gran Barcelona.

Són les perifèries les grans perjudicades d’aquest relat?

Del relat sí, però el socialisme (sembla que els defensi!) no ha deixat les perifèries. Han cuidat el cinturó roig: Javier Pérez-Andújar, Juan Marsé, Candel... Són socialisme, o comunisme soft. El que no han representat al relat gros és la lletjor, que és inherent a la ciutat. La lletjor ho és tot, són els travelos, les putes, les drogues, Can Tunis... Això no ha pujat al carro de la marca, perquè no es podia. A la expo hi ha cartells de moviments socials, i un amic em va dir que només hi havia els “del rotllo”. Que no hi havia cartells fatxes. I tenia raó, és complicat parlar de la ciutat com una sola cosa. És molt difícil. En resum, la marca i el model van tenir el seu pic l’any 92, un eco el 2004 després cap a baix, està clar que el model no funciona perquè no representa el que passa. Jo recordo el 1992, podies estar a la nit fent entrar un ficus a la comissaria de la Via Laietana pel desallotjament del Princesa i l’endemà al matí treballar per l’ICUB. És molt barceloní això.

Tu deies que Barcelona paga diners a gent perquè vagi al CCCB a criticar el model de ciutat.

Sí, és molt propi de les ciutats occidentals també. Cal ser sincers, Barcelona s’ha especialitzat en pagar dissidents, i això és molt curiós. T’encarrego una exposició i tu et cagues en nosaltres. Jo no sé si és el millor model possible, ja ho veurem.

Ara s’ha assentat un discurs molt crític amb el turisme. Això fa que quedin moltes coses amagades amb l’argument de “recuperem les Rambles pels barcelonins”?

Sí, i tant. Ahir ho deia a l’Ara – jo i uns quants – però a veure... El turisme molesta, i molt, però no canviarà. Han vingut per quedar-se. Per molt que clamem per espais públics, per les Rambles i pels veïns del centre, això és una sola cosa. I hi ha el perill d’estancar-se aquí, en el pitjor lloc del món: el lloc comú. La gent ho repeteix i era veritat fa un temps, però cal preguntar-se si encara ho són. Ens han dit tot el dia que el turisme molesta, “doncs serà que molesta!”. Molesta de veritat? Suposo que a La Boqueria sí, però sempre hi ha hagut moviments desplacionals, i mai es recuperarà La Rambla. Fa 40 anys que està petada! I quan els senyors de Barcelona anaven al Liceu, també la petaven. Tot són perspectives, el Collboni va dir el dia de la inauguració que no hi ha només un subjecte, sinó que la ciutat és una suma de subjectes. La meva dona és del Guinardó: tenen un accent diferent i tot! Viu allà a prendre pel sac, on comença el parc, gairebé a Font d’en Fargas. O els graciencs! També són diferents, no hi ha relat possible que ho aglutini tot. El retrat robot del barceloní no viu al Guinardó, és un senyor que va a l’Ateneu i que està a punt de desaparèixer. Queda el Bernat Dedéu només! És un model de barceloní que és minoria. No ets tu, ni sóc jo, ni molt menys. Els antropòlegs volem constatar, no jutjar.

Hi ha massa coses que queden amagades darrere aquest únic subjecte urbà?

Hi ha moltes altres coses que queden tapades perquè l’Ada Colau està en minoria, ha hagut de col·laborar amb un socialista imputat pel cas Mercuri [Jaume Collboni, tinent d’alcalde d’economia i cultura], ha hagut de contractar al Pere Macías per fer allò de la Diagonal... No en té prous dels seus i a sobre hi ha el procés, i cada dia rep tota l’artilleria per no posicionar-se envers aquest tema.  I les altres coses que fa (polítiques d’habitatge, de gènere...) queden amagades. Això vol dir que sóc colauer? No! Vaig votar la CUP, vaig votar al sonat del Garganté! Crec que és necessari, tot i que hi ha dies que és complicat defensar-lo. Però es fan coses, clar que es fan coses! Llicències hoteleres, conflicte obert amb Airbnb... La ciutat camina sola. Si manés el Garganté, tampoc canviaria grans coses. El rumb d’una ciutat no es pot transformar en poc temps. Els socialistes van tenir desenes d’anys, el Narcís Serra va arribar al 1982! Allà ja començava tot plegat.

Anant a altres temes: amb totes les coses que estan canviant a hores d’ara al món, creus que el periodisme necessita més dosis d’antropologia per tal d’explicar fenòmens globals que ens queden fora d’òrbita?

Jo crec que el que necessiteu és cobrar més. No podem demanar que treballeu millor si no cobreu més, la imatge de la vostra professió és nefasta. Costa molt trobar algú que t’agradi, i aquest algú o és un motivat o és un rendista que té pot fer periodisme. Clar que caldria educar la mirada, fer investigació etnogràfica... Però jo no sóc ningú per dir-ho. Treballeu molt, cobreu molt poc i aneu molt ràpid. És normal que se us escapi gairebé tot, a tu t’haurien de pagar ara, amb una bona beca i estar a París o Londres formant-te. No a la Laie entrevistant un mindundi. Entén-me...

Entenc la crítica, i la comparteixo, però en cas que hi hagués les condicions ideals per desenvolupar la nostra feina, què cal per explicar el món? Et parlo ja de casos concrets, des del fenomen Trump fins al procés, tot allò que està canviant al nostre voltant i que costa tant d’analitzar?

Sí, caldria per tot. També per l’assassinat de l’Alfons Quintà. No sé si sabré contestar, però cal començar, reitero, per cobrar millor i formar-se millor. Un periodista ha de ser historiador, o científic, o politòleg, per parlar bé d’allò que parla. També cal no estar subjecte a la immediatesa, cal assumir que parlaràs més tard però que parlaràs millor. Però clar, si fas això no et llegirà ni Cristo. Però és igual! Que prevalgui la qualitat. L’altre dia, algú deia a Twitter que no hi ha opinador català que no tingui la seva columneta sobre Trump. Calia? L’únic que en parla amb coneixement és el Jordi Graupera, que està allà i la toca, i l’Enric Vila, que és un psicòpata i que no para fins que aconsegueix el que vol. Són dos o tres que cobren bé, que tenen la vida solucionada i que es permeten el luxe de brillar. La resta, gossos a sou, i ho dic en el bon sentit. Tot ràpid, som-hi. I amb el procés ja ni t’explico: els 200 periodistes que només parlen d’això cada minut, de què parlaran? El Francesc Marc-Álvaro, de què collons parlarà?

La pregunta és de què parlava abans!

No dic que sigui dolent ni bo – jo el trobo horrorós, però no és el tema, tothom té dret a ser dolent – però què farà? I la Rahola? És que clar, si parlem de periodisme televisiu ja... No sé què cal, els que teniu vint-i-pocs teniu un gran problema, que és que si sou molt crítics no treballeu. I heu de decidir. Jo puc posar la mà al foc per demostrar que no és segur que ser crític et costi la feina. Però a veure qui se la juga. A veure què passa. Això també cal, els que tenen més de 50 anys es xupen les polles tot el dia, generen polèmiques falses i després se’n van a sopar. Son els de 20 i 30 anys els que han de parlar. Un tio de 70 anys, si no és un geni no veu res! Al Bernat Dedéu i al Graupera els han cardat fora dels seus diaris, però clar, ells estan salvats.

Per acabar, et demano que escullis una paraula.

En trio una en desús per posar-la en circulació: aquilotat. Quan una pipa de fumar està aquilotada vol dir que està tronada, feta caldo. I com que la meva feina és posar paraules en circulació, escullo aquesta.

 

Text: Oriol Soler

Fotografies: Adrià Calvo

Tornar